Guerra, barbàrie i civilització

Arran dels atemptats criminals de divendres passat a París, el nostre president en funcions, veient-se obligat a dir-ne alguna cosa, va expressar que allò que estava succeint a Europa en relació amb l’Estat Islàmic era una lluita “entre el Bé i el Mal”. Una prova més de la seva tendència al maniqueisme i la simplicitat argumental.

Ell, com molta gent que va prendre “posicions tòpiques” davant un fenomen que és d’una complexitat astoradora, devia pensar que Europa és pura bondat, i pura maldat tot acte de violència arribat de l’islam. Però les coses no són tan senzilles, i vull recordar als lectors, ja no les atrocitats que van cometre les tropes aliades durant la guerra de l’Iraq, que són recents, sinó moltes altres situacions en què la història s’ha mogut sota els efectes igualment simplistes de l’equació: Europa = civilització, islam = barbàrie.

La nit del 23 al 24 d’agost de 1572, a la ciutat de París, es va cometre un dels actes de barbàrie més humiliants en la història de França. A causa de la dita pau de Saint-Germain, que el 1570 va posar fi a la tercera guerra entre catòlics i protestants, a causa del matrimoni entre el rei protestant de Navarra, el futur Enric IV de França, amb Margarida de Valois, i per més causes que hom trobarà als llibres d’història, els burgesos i la població en massa de la ciutat van desfermar la seva ira contra els hugonots. Catòlics de tota mena, armats per la reialesa, van iniciar una matança esgarrifosa de tota la població que professés la fe cristiana calvinista, fins causar a la vora de cinc mil morts. És l’anomenada Saint-Barthélémy, una mata-degolla que espanta.

Allò que més ens ha d’interessar d’aquell fet històric, encara vergonya per a França, és que aquest episodi de brutalitat, terror i carnisseria no va tenir lloc entre persones de civilitzacions distintes, sinó idèntica: tots eren francesos. Quant a la religió, tots eren cristians, però amb variacions, com ha passat sempre dins l’orbe musulmà, ell mateix. Per això els greus conflictes de França al XVI se’ls anomena “guerres de religió”, i no guerra entre civilitzacions i, menys encara, guerra entre civilitzats i bàrbars: dues paraules que es reenvien l’una a l’altra, frívolament, en funció del lloc en què un es troba.

Per escreix, ¿van ser civilitzats els almogàvers de Pere III i Roger de Llúria, barreja de cristians i sarraïns, quan van massacrar milers de francesos angevins a Palerm i la resta de Sicília? (“L’avara povertà di Catalogna”, va dir Dante, referint-s’hi). ¿No van ser els avui tan civilitzats cristians d’Europa els qui, en nom de Déu, van dur a terme, a les croades, les matances més indiscriminades entre la població musulmana amb el pretext de reconquerir Terra Santa? Són exemples llunyans en la història, però tenen equivalents al XX i el que portem del XXI: tant el Mal com el Bé estan equànimement repartits pertot, més encara quan aquests conceptes ètics es barregen amb qüestions geopolítiques, estratègies militars i interessos econòmics.

Respon, doncs, a una idea molt grollera de la història i de les civilitzacions dir que ens trobem davant un conflicte entre el Bé i el Mal, o entre civilitzats i bàrbars. No és el cas. Pel que fa als fets de París, ens trobem davant una guerra sofisticada, aliada de les noves tecnologies, que arrenca del contrast entre dues religions, pressuposa el tracte vergonyós de les comunitats musulmanes arreu d’Europa i practica una estratègia en què, per part dels uns, la vida és un do preciós, però un do secular —som els hereus de la Il·lustració, els francesos més que ningú—, i, per part dels altres, la immolació significa una via directa al Paradís.

Ara, en un món musulmà tan poc compacte com el cristianisme des de Luter, un sector petit, però enormement violent, amb el suport d’unes xarxes que va inventar justament Occident, i amb massa vagues, equivocades referències a la doctrina de l’esforç o la tenacitat musulmanes (la gihad), pretén islamitzar tot Europa, convertida en un punt dèbil entre els Estats Units i el conjunt de l’islam oriental. Els agradaria veure Europa, que posseeix una molt nodrida població musulmana pacífica, convertida en escenari d’una guerra mig civil mig religiosa —impossible si es contempla l’actitud dels nostres musulmans i la diferència de poder militar entre l’Estat Islàmic i la callada OTAN— que “regenerés” espiritualment, diuen, un continent que s’ha laïcitzat i secularitzat d’una manera sorprenent, sense oferir Europa a la seva ciutadania —musulmans, antics cristians, i tots plegats— cap recanvi moral o humanístic d’eficàcia universal.