Mor Jonah Lomu, la primera superestrella del rugbi mundial
El neozeolandès, un prodigi que va enlluernar als noranta, tenia una malaltia renal
No era un jugador de rugbi. Era un tanc, era un buldòzer, un búfal barrejat amb un bisó, un camió de mercaderies que venia sense frens augmentant velocitat des d'una llarga carretera de Nova Zelanda. Feia 1.96 metres i 120 quilograms de múscul en el seu millor moment, quan va enlluernar amb el seu país en la Copa del Món del 1995 a Sud-àfrica, primera superestrella del rugbi, el gran, herculi, mític Jonah Lomu ha mort amb 40 anys.
Malalt des dels noranta per un problema renal que el va fer retirar, Lomu ha mort aquest dimecres de manera imprevista, segons han informat la seva família i la federació de rugbi del seu país. El llegendari jugador dels All Black havia arribat a Nova Zelanda dimarts d'un viatge al Regne Unit, va detallar a una cadena televisiva un portaveu dels Lomu abans de posar-se a plorar.
En una piulada, el director de la federació va escriure: "Estem en xoc, profundament tristos per la mort sobtada de Jonah Lomu". El primer ministre neozelandès, John Key, va comunicar: "Els pensaments del país sencer estan amb la seva família".
Lomu va rebentar el món del rugbi el 1995 en sumar set assajos en diverses actuacions espectaculars. Especialment, a la semifinal contra Anglaterra, en què va aconseguir quatre assajos. Les imatges del número 11 dels All Blacks, enfundat en el sobri uniforme negre, apartant del seu camí els anglesos amb un cop de braç, o passant-los per damunt com un tractor, fent curses a una velocitat desconcertant per a la seva grandària, amb canvis de ritme com fintes de Muhammad Ali, han quedat impreses en la memòria dels aficionats a l'esport. En el Mundial del 1999 va fer vuit assajos més, cosa que li va donar el rècord en solitari d'assajos en aquest torneig fins que el sud-africà Bryan Habana el va igualar aquest estiu en el Mundial d'Anglaterra.
La taca de la seva carrera va ser no arribar a aconseguir la Copa del Món malgrat les seves extraordinàries actuacions individuals. El torneig del 1994 semblava destinat a ser seu però en la final deSud-àfrica, l'equip amfitrió, en teoria inferior a Nova Zelanda, va exercir de David i va derrotar Goliat. Aquell va ser un partit especial, amb un potent element no esportiu: el campionat va ser el símbol del final de l'apartheid a Sud-àfrica i la victòria de l'equip local va ser una icona de la reconciliació nacional. "En la final no hi havia 80.000 persones a l'estadi", va dir Lomu. "N’hi havia 44 milions".
La seva irrupció el 1995 i la seva explosiva carrera, de totes maneres, van ser en si mateixes una revolució en la història del rugbi. Lomu va portar aquest esport a un nou esglaó d'interès mundial.
Va néixer a Auckland el 12 de maig del 1975, en un suburbi pobre. Va debutar amb la seva selecció amb 19 anys contra França el 1994. Per velocitat i força estava cridat a ser davanter però va desenvolupar la seva carrera com a ala: Lomu era una locomotora que pujava pel carril amb una velocitat vertiginosa. Podia córrer els 100 metres en 10,8 segons. D'alguna manera va ser un fenomen paral·lel (dins del termini i en la forma escaient) a Ronaldo Nazario en el futbol. Els dos, cadascun en el seu àmbit, van trencar els esquemes de la relació força-velocitat-habilitat.
El 1996 li van diagnosticar una malaltia degenerativa d'origen genètic coneguda com síndrome nefrític. Amb una medicació molt agressiva, va poder seguir jugant al rugbi i tot i estar afeblit va seguir fent tremolar els rivals. La malaltia va anar minant el seu organisme. Per retardar el trasplantament es va sotmetre a sessions maratonianes de diàlisi, que li van anar reduint la mobilitat del tronc inferior fins al punt que va estar a punt d’haver d’anar en cadira de rodes. El 2004, amb 28 anys, el tità maori que apartava rivals com branques d'un arbre amb prou feines podia pujar els graons de casa. Per fi, es va sotmetre al trasplantament i va deixar definitivament el rugbi.
