L’univers Santos esclata voluptuosament

Atenció!, com acostumen a dir en els blogs seriòfils, aquest article inclou spoilers.

La sorpresa és una de les bases de l'univers Santos, un univers que existeix i és tan real com la vida mateixa o més. Trencar-la és una irreflexió sancionable però resulta totalment impossible parlar de l'últim artefacte multitot del creador de Vinaròs sense referir-se al seu contingut. Patetisme il·lustrat, com sol ser norma de la casa, empalma una sorpresa rere d'una altra. Tot és nou i diferent, però res resulta aliè a qui alguna vegada s'hagi submergit voluntàriament o involuntàriament en aquest món tan personal: ni música, ni dansa, ni teatre sinó tot el contrari. Una mica menys d'una hora de sobresalts servits a ritme lent, sense aclaparaments, amb la cadència del que té tot el temps del món a la seva disposició, que el divendres es va estrenar apoteòsicament al Canal de Salt i que ocuparà la sala Tallers de TNC des del 19 de novembre al 6 de desembre.

Fa uns anys una de les principals bases de Santos era la provocació. Ara ningú es deixa provocar. Que es descorrin les cortines i aparegui una percussionista vestida de cuir negre i vermell utilitzant les natges del compositor com a instrument, el que provoca són somriures similars a les arrencades després de la utilització per autoinsultar-se de paraules com a músic (pel que sembla un veritable insult en alguns mitjans).

Així les coses, la provocació de Santos és ara més subtil i se centra a mostrar-nos coses comunes convertides en elements centrals de la creació artística. Si Fred Astaire havia ballat amb una escombra, Santos va més lluny i fa que la seva ballarina dansi amb un robot aspirador. I també balla (més aviat lluita per escapar en un joc gairebé sadomasoquista) en un mar de sabates vermelles. Un assecador de mans de lavabo públic pot convertir-se en un lúcid interlocutor o un casc blanc en un tambor que provoca moviments d'una fugissera sensualitat. Una gàbia metàl·lica o el menyspreu per la música impresa poden deslligar passions d'una desbordada sexualitat.

I Santos es passeja per allà com un element més d'un decorat inexistent, allunyat dels excessos escènics de propostes anteriors. I la seva música sona en algun moment sense ser allà realment.

No, definitivament Patetisme il·lustrat no és música, ni és teatre, ni és dansa, és Santos recreant-se a si mateix i esclatant en una reguera de voluptuositat reconfortant. A Salt la recepció del públic va ser entusiasta. Els temps estan canviant però l'univers Santos segueix viu, molt viu i donant guerra.