La sal i la calor conquereixen les Terres de l’Ebre

Quan el pare de Ramon Carles Gilabert va decidir clavar unes estaques al mar per veure si els musclos s'hi enganxaven i s'engreixaven no va imaginar que mig segle després els seus fills, els seus néts i bona part d'aquesta comarca del Delta de l'Ebre acabarien vivint de la cria d'aquests deliciosos mol·luscs. Però probablement tampoc va imaginar el que vindria després. No va imaginar que l'escalfament de l'atmosfera caldejaria les badies fins a asfixiar les cries, ni que el mar impregnaria de sal els seus estimats arrossars. Això, que fa 50 anys podria haver semblat una pel·lícula de ciència-ficció dolenta, és avui la realitat de les Terres de l'Ebre.

Es fa de dia al Delta i Gilabert arrenca la barcassa rumb a la seva musclera, a la badia del Fangar. Allà els marisquers treuen del mar cordes bigarrades de petxines negres i separen els musclos grans de les cries, que retornen al mar. Presumeixen de musclos –"els més gustosos d'Europa"– i expliquen que estan preocupats, que no saben què serà d'ells.

"Això no s'acabava. Era ple d'escopinyes, tellerines, navalles i musclos. La disminució del cabal ecològic, els pesticides i la pujada de la temperatura del mar formen un còctel terrible", pensa Gilabert, enfundat en un vestit groc impermeable i amb aspecte de vell llop de mar. "El marisc no aguanta més de 27 graus, s'asfixia. Aquest estiu vam perdre el 70% de les cries".

Les observacions de Gilabert no són anecdòtiques ni parlen d'una onada de calor aïllada i reversible. Formen part d'un patró que els científics de tot el món mesuren des de fa dècades i al qual pengen l'etiqueta de canvi climàtic. Al Mediterrani es tradueix en l'escalfament de l'aigua, més concentració de sal, l'acidificació que ataca les petxines i la pujada del mar. La comunitat internacional en ple es reuneix a finals de mes a París per pactar un límit a les emissions de gasos d'efecte hivernacle. El futur del planeta i també d'aquest aiguamoll mediterrani, exposat com pocs a les sacsejades del clima, dependrà del fet que ho aconsegueixin.

El ministeri de Medi Ambient calcula al seu informe Canvi Climàtic a les Costes Espanyoles del 2014 una reculada de les platges per al 2040 d'1,5 metres al Mediterrani. Es plantegen un augment de temperatura a la zona d'entre 3,4 i 1,3 graus a finals de segle. I espera els majors impactes per intrusió salina precisament a l'Ebre.

L'arròs és el cultiu rei al Delta. Aquí els camps són llençols verds entollats que conviuen en un fràgil equilibri amb el Mediterrani. D'una banda, el mar s'eixampla per l'escalfament i avança terra endins. De l'altra, salinitza els aqüífers minvant la productivitat d'aquest arrossar de 20.000 hectàrees i 130.000 milions de tones d'arròs a l'any.

“Cada vegada cal gastar més per bombar aigua dolça i diluir la sal. Fa anys, tota aquesta llacuna era verda a l’estiu, però el mar va guanyant terreny i això es va salinitzant”, diu un arrossaire

Fa dues setmanes que es va collir l'arròs i ara els tractors fanguegen els camps enfangats, perseguits per garses i garsetes que picotegen els grans. Els agricultors, que viuen enganxats a la terra, són un bon termòmetre per mesurar els canvis. "Cada vegada cal gastar més per bombar aigua dolça i diluir la sal. Fa anys, tota aquesta llacuna era verda a l'estiu, però el mar va guanyant terreny i això es va salinitzant. Cada dia està una mica més mort", explica Dani Forcadell, "arrossaire 100%", que hi treballa des dels 18 anys. El Dani parla al peu de l'Encanyissada, la gran llacuna del Delta, ara gairebé erma. "Els peixos ja són només d'aigua salada i només hi ha herba d'aigua dolça a les ribes. Això ha passat en 10 anys".

Els canvis de què parlen Gilabert i Forcadell els segueixen de molt a prop a l'IRTA, l'Institut d'Investigació i Tecnologies Agroalimentàries de Catalunya, instal·lat en ple cor del Delta. Aquí projecten amb models informàtics la sort que correran els arrossars. Tenen en compte les prediccions del Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic afavorit per l'ONU sobre la pujada que el mar, l'anomenada subsidència, l'enfonsament –entre dos i sis mil·límetres per any– i l'augment de la salinitat a les aigües freàtiques per l'evaporació del mar i la disminució de l'aigua dolça que arriba dels rius.

"Com que el nivell del mar puja, l'aigua salada està cada vegada més a prop de l'arrel de l'arròs i l'aigua salina penetra pel subsòl", resumeix Carles Ibáñez, investigador de canvi climàtic a l'IRTA. El resultat és un important minvament de la productivitat dels arrossars per als anys esdevenidors.

A l'estació experimental de l'Ebre assagen des de fa tres anys amb varietats egípcies que s'adapten millor a les noves condicions. "Ens hem de preparar per a una major salinitat i més restriccions d'aigua. Tots els models predictius de canvi climàtic van en aquesta direcció", explica Maria del Mar Catalá, experta en arròs de l'IRTA.

Les evidències s'acumulen, però les mesures de prevenció no acaben d'arribar. Ibáñez creu que la solució passa per elevar el terreny amb sediments del riu que ara queden frenats als embassaments; és l'anomenat mètode del colmateig que ja s'utilitzava al segle XIX. El mateix creu Ignasi Ripoll, de Seo Birdlife. "A les illes del Pacífic, que veuen com puja el nivell del mar, no els queda gaire res més que protestar a les cimeres, però nosaltres tenim un riu amb molts sediments. Aquí és una qüestió de gestió", defensa.

Fa uns anys es van projectar al Delta una sèrie de dics que no impedirien l'avanç salí al subsòl, però sí que evitarien inundacions. La crisi va arribar i les expropiacions es van frenar en sec. Fins avui.