La presidenta i els esclaus

Els catalans vivim esclavitzats. La primera vegada que ho vaig sentir dir a Carme Forcadell va ser un diumenge d'aquest agost a Sitges, envoltada de veïns i de turistes. Els turistes hi eren per l'espectacle; els veïns hi van acudir per escoltar la bona nova de la independència. Era un acte preelectoral de Junts pel Sí. Jordi Turull (CDC) va detallar les bondats de crear un nou Estat des del punt de vista legislatiu, el catedràtic d'Economia Oriol Amat en va explicar els beneficis pecuniaris. A Forcadell li va tocar subratllar la càrrega emocional de l'assumpte: “Ho hem de fer per la gent que s'ha quedat en el camí, per les persones que somien des de fa 300 anys amb la llibertat (…). Hem de ser lliures, deixar de ser esclaus, i fer-ho per les generacions futures”. Vaig assistir al míting acompanyat d'un amic, un professor universitari de disseny, resident a Sitges, en general poc interessat en política. L'acte li motivava poc, fins que va prendre la paraula la nova presidenta del Parlament. El meu amic em va admetre que se li va posar la pell de gallina per una estranya barreja de paüra i de sentimentalisme nacional. Quan en finalitzar la trobada van sonar Els segadors, el meu amic estava visiblement emocionat.

Els 300 anys de la caiguda de Barcelona davant de les tropes borbòniques a la guerra de Successió són un tòtem imprescindible en el relat nacional català. Artur Mas l'utilitza freqüentment amb la postdata dels mil anys d'història de Catalunya. Forcadell va més enllà. Els 300 anys són part indispensable de la seva alimentació retòrica i no van faltar en l'arenga amb la qual va estrenar la seva presidència del Parlament: “No siguem esclaus del passat. Siguem creadors del futur. Treballem pensant en els propers 300 anys i no en els 300 passats”. Escoltat amb perspectiva, les paraules de Forcadell es podien entendre com una autocrítica, o potser com una aixecada de camisa. També va justificar que el seu “visca la república catalana” era un missatge per satisfer tots els diputats, perquè en realitat el que volia era remarcar “els valors universals republicans de la llibertat, la igualtat, la democràcia i la fraternitat”.

Forcadell (Xerta, Baix Ebre, 1956) és prima i menuda. Té un to de veu agut amb accent del sud, de les terres de l'Ebre, on va néixer i va viure fins als 18 anys, quan es va mudar a Sabadell per cursar els seus estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). És llicenciada en Ciències de la Comunicació, en Filosofia i és filòloga de professió. Va treballar 12 anys al Servei d'Ensenyança del Català de la Generalitat. És militant d'ERC, partit amb el qual va ser regidora a Sabadell entre 2003 i 2007. Forcadell és una dona eixuta; els trets de la cara se li han endurit durant els tres anys de procés independentista que ella ha protagonitzat al capdavant de la Assemblea Nacional Catalana (ANC). És més fàcil imaginar-se-la com la bibliotecària de Xerta que com la Llibertat de Delacroix guiant el poble. Amb l'èpica discursiva ha tingut màniga ampla. Hi ha múltiples exemples d'això a les xarxes socials. En un discurs que va pronunciar el 2012 a Sant Carles de la Ràpita, la llavors presidenta de l'ANC es va remuntar a l'edat mitjana per enumerar els greuges soferts per Catalunya: “Els processos d'independència són sempre fruit de la injustícia, de la humiliació i del menyspreu. I Espanya fa molts anys que ens menysprea, des de l'Edat Mitjana, i ho continuarà fent”.

En aquella trobada als carrers de Sant Carles, com a Sitges, Forcadell va parlar de l'esclavitud que, segons el seu parer, sofrim els catalans: “Quina classe de poble seríem si en comptes de la llibertat preferíssim continuar sent esclaus?”. L'Organització Internacional del Treball calcula que a Europa hi ha 1,4 milions de persones vivint en condicions d'esclavitud. L'ONG Global Slavery Index estima que 6.100 persones patien explotació laboral a Espanya el 2014. En tots dos casos, no es diu res dels catalans.

Forcadell rebaixa la intensitat emocional quan no parla en mítings, però el vocabulari segueix sent de trinxera. La lògica d'assenyalar qui és l'enemic va començar a les primeres raneres del procés. Pocs dies abans de les eleccions del 2012, Forcadell va assegurar a la Televisió del Berguedà que “ara ja tenim molt clar quins són els partits unionistes que volen seguir a Espanya, als quals ja els està bé la situació d'espoli que patim”. Forcadell va iniciar l'entrevista explicant al periodista que li agradava molt visitar Berga perquè en aquest municipi, comparat amb la zona metropolitana de Barcelona, “es veuen moltes més estelades penjades als balcons”

Els trets de la cara se li han endurit en els tres anys de procés independentista que ella ha protagonitzat

Per ser presidenta del Parlament català, Forcadell ha hagut de moderar progressivament la seva eloqüència. Té un estil particular per filar els discursos basat a repetir conceptes fins a la sacietat, com si volgués evitar que la imaginació li jugui una mala passada. Un exemple de l'estratègia del disc ratllat és la seva intervenció a l'assemblea general de l'ANC del 2014: “Hem d'explicar a Europa, hem d'explicar a Europa, hem d'explicar al món, que volem decidir el nostre futur de manera absolutament democràtica i pacífica. Hem d'explicar que volem ser autors i protagonistes de la nostra història. Hem d'explicar que volem contribuir des de la llibertat a construir una Catalunya, una Europa i un món millor. Per això hem d'anar tots a votar en les properes eleccions europees. El dia 25 de maig hem d'anar tots a votar, i votar partits que defensin la consulta, votar partits compromesos amb la consulta. Necessitem que els nostres representants expliquin a Europa i al món que votarem. Que expliquin que el 9 de novembre exercirem el nostre dret d'autodeterminació. Perquè som un poble, som un poble. No només perquè ho demostra la història, no només per això, sinó perquè volem, perquè volem. Perquè, què o qui decideix què és un poble si no la mateixa voluntat de ser-ho?”.

El tàndem de Forcadell en l'agitprop nacional català ha estat Muriel Casals, l'expresidenta d'Òmnium Cultural. Casals és més calmada i té menys aptituds per motivar les masses. Potser per això no ha estat ella la triada per presidir el Parlament, i perquè Forcadell té molt clar, com ja va advertir a Catalunya Ràdio a l'agost del 2014, que en “algun moment o un altre haurem de trencar la legalitat espanyola”. Aquest moment ja ha arribat.