Ni mujics ni samovars

La majoria dels contes que formen part de Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre passen abans de la dissolució de l’URSS. L’autora, Liudmila Petruixévskaia (Moscou, 1938), és una escriptora que només va emergir en les lletres russes a partir de la glàsnost. Avui és un clàssic viu amb una àmplia obra narrativa, teatral i pictòrica. Però, coses que passen, aquest és el primer llibre que se’n publica en català.

El subtítol del recull indica que llegirem “històries d’amor”, però aquest amor és sempre ingrat, sovint amb tocs grotescos. Els protagonistes solen ser dones joves que viuen en barris dormitori, en famílies atapeïdes; són dones sense gaires expectatives, que es queden embarassades massa d’hora, que marxen de casa com a forma de supervivència o s’han malcasat. El fraseig és nerviós, impressionista, l’autora prefereix dibuixar molt el personatge més que no pas fer un llarg decurs narratiu. Mira aquests personatges des d’una altura irònica i, sovint, cap al final, cara a cara, gairebé amb tendresa.

En aquest context, em fa pensar en els Petits contes misògins, de Patricia Highsmith, cínics de cap a cap; també en els contes de Jean Rhys dels anys trenta, en què certa marginalitat, travessada de lirisme, desemboca en un mal matrimoni o una sala d’hospital. Però crec que alguns contes concrets de la gran Dorothy Parker, com Una rossa corpulenta o Cara de cavall, en què trobem aquest aliatge entre la ironia i l’empatia, s’escauen més al que fa Petruixévskaia.

Aquests 17 contes de l’autora russa tenen molta personalitat, estil, però ens desconcerta —i potser aquest és l’encert!— que de vegades estiguem en un terreny gairebé de faula, d’altres anem per un camí oníric, que després transitem el realisme txekhovià i tot seguit el relat prengui un aire d’astracanada i després de tremendisme; o bé que el conte tingui una tirada experimental (Un himne a la família), o de conte metaficcional sobre el Nadal (Doneu-me-la). Petruixévskaia no entén el relat com una forma tancada, hiperplanxada: més aviat és el pes de l’oralitat russa, sense descriure detalls ni ambients, el que deixa una empremta peculiar en aquestes peces, i la traducció al català de Miquel Cabal trasllada bé aquesta dicció parlada. Així, a Les aventures de la Vera, tot es mou amb certa ambigüitat, com ho és l’amor de la jove protagonista per l’enterc director de departament, que està massa bolcat en el seu rang funcionarial.

En aquesta línia, Història de la Klarissa és paradigmàtic d’aquesta ambigüitat tan petruixévskaina na entre l’adhesió i la causticitat. Al final, en la vida lletja de Klarissa s’obre un horitzó, però el passat és una ombra que no ens deixa en pau. A Pare i mare no podem treure’ns del cap el triangle familiar en un menjador minúscul ni la violència del pare alcohòlic cap a la filla; novament és el traç nerviós el que vigoritza la història, sense melodrama. A Alí Babà, després de la fugida de la família i el matrimoni desastrós, la dona troba la seva llibertat en un pavelló mèdic.

Fa uns anys que ja llegim autors més o menys recents de la literatura russa. Malauradament, tenim pocs llibres que situïn l’obra d’aquests escriptors. Els paràmetres són els autors del gulag, els de la dissidència, els de l’època Bréjnev, del desgel... Petruixévksaia és una autora que sotja el rol de la dona russa (des de Yevgenia Tur a Natalia Baranskaia). Però, vista la quantitat de vides tristes i famílies trencades i edificis grisencs i l’absurd quotidià i el vodka per fer passar el fred, jo la veig com una autora del punk soviètic, a la manera de Venedikt Eroféiev (Moscú-Petushvki) o Vladimir Makanin (El profeta).