“El lloc més perillós del planeta és l’interior dels nostres intestins”

Hans Clevers (Països Baixos, 1957) va muntar el seu primer laboratori a l'àtic dels seus pares, quan encara anava a l'institut. Fora de classe, el seu professor de química li venia substàncies al garatge. “Segurament ara estaria prohibit però fèiem bombes fantàstiques”, fa broma sobre una època que el va inspirar per convertir-se en l'investigador que va descriure per primera vegada una cèl·lula mare de l'intestí.

Al seu laboratori de l'Institut d'Utrecht, on ha fundat The Hubrecht Organoid Technology, han creat miniintestins. Aquestes estructures en tres dimensions dissenyades a partir de cèl·lules mare adultes –d'humans i de ratolí– permetrien predir la resposta d'una persona malalta de càncer a un determinat fàrmac al laboratori. A diferència de les línies cel·lulars que permeten seqüenciar un tumor, aquesta nova tècnica evitaria efectes adversos d'una medicació oncològica que no funciona igual en tots els pacients.

Només una tercera part de les persones es beneficien dels tractaments oncològics, la resta en pateixen els efectes secundaris negatius i no milloren

Clevers ha pronunciat una xerrada al congrés del desè aniversari de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Barcelona (IRB Barcelona), on s'ha retrobat amb Eduard Batlle, investigador ICREA d'aquest centre que va ser investigador postdoctoral al laboratori d'aquest científic, un dels biometges més reconeguts en el camp de les cèl·lules mare adultes, amb importants contribucions en càncer de còlon.

Pregunta. Com són les cèl·lules mare adultes dels intestins?

Resposta. L'intestí gruixut té mil milions de criptes, unes estructures on en cadascuna es diferencien 15 cèl·lules mare. En total tenim unes 15.000 milions de cèl·lules mare adultes que es diferencien en cèl·lules intestinals que viuen una mitjana de quatre dies. L'intestí és el teixit que més renovem.

P. Quant viu una cèl·lula intestinal?

R. La seva esperança de vida és curta comparat amb altres cèl·lules com les de la pell, que viuen un parell de mesos. O les de la sang o el fetge, que viuen uns 100 dies i uns cinc anys, respectivament. Cada dia renovem uns 100 grams de cèl·lules intestinals que moriran al cap de quatre dies. Els experiments que fem amb cèl·lules mare d'intestí són molt ràpids amb relació a d'altres que necessiten anys.

P. Per què les cèl·lules intestinals es renoven tan ràpid comparat amb d'altres?

R. No ho sabem del tot, però pensem que es deu al fet que aquestes cèl·lules estan exposades a un ambient molt dur. L'interior dels nostres intestins no és un entorn gaire agradable, hi ha un munt de bacteris. Probablement per a l'ésser humà i qualsevol animal l'interior dels nostres intestins és el lloc més perillós del planeta. Estem tot el dia amb ell, és dins nostre. Potser una part de la nostra defensa és renovar aquestes cèl·lules constantment. Si no et renoves, ets mort en qüestió de quatre dies. Clarament necessites aquest procés per mantenir-te actiu.

P. Els tractaments actuals contra qualsevol tipus de càncer desequilibren molt la renovació d'aquestes cèl·lules...

R. Els fàrmacs oncològics ataquen les cèl·lules que més es divideixen, entre les quals hi ha les de l'intestí i les de la sang, per això molts pacients es tornen anímics.

P. El seu laboratori és pioner a utilitzar el potencial de les cèl·lules mare per a teràpies regeneratives i ja han aconseguit fer créixer miniintestins de cèl·lules mare de rates i humans.

R. Agafem petits trossets de teixits malalts d'humans, ho conreem i fem experiments per veure quins fàrmacs responen millor en aquell pacient en concret. La gent no s'adona que fa uns sis anys això no era possible de forma tan rutinària com ara. Cada tumor és únic i aquesta tècnica ens permet fer medicina de precisió.

Si no renoves aquestes cèl·lules, ets mort en qüestió de quatre dies

P. Per què en càncer és tan important la medicina personalitzada?

R. Tots hem vist pacients que reaccionen diferent a una mateixa teràpia. Només una tercera part de les persones es beneficien dels tractaments oncològics, la resta en pateixen els efectes secundaris negatius i no milloren. Això genera molts costos perquè els fàrmacs no funcionen i són molt cars, i les complicacions derivades de la teràpia, també. Amb les noves tècniques seríem capaços d'extreure cèl·lules malaltes dels pacients, provar-les al laboratori amb els medicaments disponibles i aconsellar a l'oncòleg la millor teràpia.

P. Ja són capaços de predir l'eficàcia d'una tractament per a cada persona?

R. Ara estem en fase d'assajos clínics observacionals. Encara no podem donar consell als metges perquè no hem comprovat la nostra capacitat de predicció. Ara com ara, els doctors ens diuen quin fàrmac han prescrit i com reacciona el pacient. Nosaltres observem la nostra capacitat de previsió al laboratori amb mostres tumorals d'uns 40 pacients.

P. Quan serà realitat per a tothom?

R. Segurament d'aquí a un o dos anys sabrem com de bons som amb les nostres prediccions. Vam ser capaços de predir de forma correcta amb els primers pacients de l'assaig clínic. Triguem entre tres i quatre setmanes a completar el procés d'agafar una mostra del tumor, fer-lo créixer al laboratori i veure com reacciona a uns 20 medicaments diferents per saber quin és la teràpia adequada. El càncer és una malaltia progressiva; per això, com més aviat s'administri el fàrmac correcte, millor.