Així va néixer el 3%

El concepte del 3% ha estat una constant en la política catalana dels últims deu anys. Un percentatge –orientatiu– que suposadament havien de pagar les empreses concessionàries d'obra pública a Convergència, a través de la seva fundació, per aconseguir els seus contractes. Casos con el del Palau o el que ahir va provocar l'entrada de la Guàrdia Civil a la seu de Convergència han investigat el concepte que va sortir a la llum pública fa una dècada. 

Va ser Pasqual Maragall, aleshores president de la Generalitat, qui va posar sobre la taula el que fins aleshores era un rumor recurrent en la política catalana. En una sessió del Parlament molt tensa –dedicada a l'esvoranc del Carmel– un Maragall furibund va respondre al cap de l'oposició, un Artur Mas que havia dedicat tota la sessió a criticar-lo. Amb una frase en va tenir prou per enfurismar Mas: "Vostès tenen un problema que es diu 3%".

Mas havia estat buscant el cos a cos amb Maragall durant tota la sessió, però fins aquell moment el president ho havia delegat tot en el seu conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal. El líder de CiU va carregar contra l'estratègia del Govern, que consistia a denunciar l'herència rebuda després de 23 anys de pujolisme: "Senyor Maragall, seguim esperant que vostè pugi a la tribuna i que torni a ratificar si, com va dir ahir, tot això és culpa de CiU i resulta que nosaltres tenim el desvergonyiment de fer que vostès, pobrets angelets, hagin d'assumir les responsabilitats d'aquests dimonis escuats que eren la gent de CiU", va començar un sarcàstic Mas.

Després que Mas carregués "el silenci protegit de Maragall", el president de la Generalitat va demanar la paraula, i va carregar durament contra el líder de CiU. "Vostè ha volgut que jo sortís i jo surto a dir que el president Pujol es va equivocar nomenant-lo a vostè. El to que ha utilitzat em demostra que vostès s'han sentit atacats per una acusació de la qual d'alguna forma vostès mateixos se'n deuen ressentir, com a verídica, perquè altrament no s'explicaria que vostè hagi sortit aquí amb el to i la falta de respecte que ha utiltizat. Senyor Puig [l'aleshores diputat Felip Puig, que va prendre la paraula en el debat] i senyor Mas, vostès no han estat a l'alçada perquè vostès tenen alguna cosa a amagar".

Mas va respondre apujant el to, acusant Maragall de tenir "la pell tan fina, l'orgull tan ple i l'amor propi tan inflat que al final resulta que qualsevol crítica vostè l'ha de replicar dient que s'ha faltat al respecte". Enmig de murmuris d'altres diputats, Maragall acaba explotant: "Hem tocat el moll de l'os. Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 per cent":

Els xiuxiuejos es van convertir en cridòria. Puig, al costat de Mas, mirava al buit. L'aleshores diputada de CiU Núria de Gispert obria la boca, sorpresa, i al seu costat Antoni Fernández Teixidó feia que no amb el cap. Mas entoma el cop i torna a apujar el to, amb una amenaça: o retira el que ha dit o l'Estatut se'n va en orris.

Maragall acaba accedint, però el fiscal en cap de Catalunya, Josep Maria Mena, decideix obrir diligències, enfocant el cas a l'empresa pública de la Generalitat que rehabilitava habitatge social, Adigsa. La interlocutòria judicial acredita que les comissions existien, tot i que la xifra arribava fins al 20%. El 2009, els Mossos entren al Palau de la Música i l'assumpte de les comissions torna a centar el debat de la política catalana: en aquest cas, les presumptes comissions no són del 3%, sinó del 4%. En les últimes investigacions, la xifra també és orientativa. Sigui quin sigui l'import final, des que Maragall ho va assenyalar, les comissions són sempre "el 3%".