El rei dels taurons

Aquí, a Phillip Island, en aquesta illa petita que està a l'altre costat del pont, més enllà del San Remo australià (no el del festival de música), tothom ho té clar. En passar el cap Woolamai, a tocar del mar de Tasmània, els entesos diuen que el peix està tot venut. Entre gavines i coales, els savis, que ho són perquè han vist moltes curses, perquè saben com es guanyen els títols, creuen que Lorenzo ja no hi té res a fer, que està a la mercè de Valentino Rossi. Pura psicologia, adverteixen. És clar que si acaba guanyant la dècima, com va prometre a l'inici del campionat, no serà per ser el pilot més ràpid a la pista, però l'italià fa moltes altres coses bé.

Si fins ara Rossi és el líder del Mundial és perquè ha estat el més llest, el que ha tingut més picardia, més malícia (si em permeteu), més intel·ligència, el que ha sabut llegir millor les curses, el més regular, l'únic que no ha comès cap error d'aquests ben grossos (una caiguda, una mala elecció de pneumàtic, per exemple). I a sobre, no només és el millor, sinó l'únic que juga la carta de la guerra psicològica. I com que a Lorenzo només se l'ha trobat un cop a la pista durant una cursa (la darrera, a Motegi), de tan ràpid com pretén marxar el mallorquí quan el semàfor s'apaga, el busca abans. I intenta molestar-lo un dia quan intenta fer la pole, alentint el ritme, perquè s'emprenyi; o es posa a roda, com el darrer dissabte, per aprendre quatre coses de quina és la millor traçada del noi que va més ràpid que ell, per aprofitar-ne l'aspiració i millorar els temps. I això sí que aconsegueix enutjar-lo.

Aquí, a Phillip Island, després que Lorenzo es proclamés el corredor menys afortunat, més ràpid i més en forma del Mundial, després que Rossi digués prou i reclamés una mica més de reconeixement en criticar el seu company per explicar-ho tot en termes de bona o mala sort, la guerra ja és oberta i pública. I en aquest escenari, creuen els savis, qui té les de guanyar és Valentino, per vell, no per diable, que també. Márquez tenia motius per declarar que el 46 no té res de peixet, en al·lusió a aquell casc que va presentar a Misano: “És el rei dels taurons”, deia el català, que ja l'ha patit a la pista aquesta temporada. I aquestes jugades, sobre l'asfalt i davant els micròfons, el fan sentir-se com peix a l'aigua.

Rossi, però, no corre sol. I Lorenzo, que ja el va guanyar un cop, l'any 2010, no vol escoltar els que no confien en ell. Ha marxat dos dies lluny d'aquesta illa per oblidar-se dels dards de Rossi i de l'oportunitat perduda al Japó. Ha buscat la pau a Melbourne i ha fet hores extres al gimnàs. Sap que ho té de color gris fosc, però vol pensar que li queden tres finals i que en tres finals pot passar qualsevol cosa. Les matemàtiques i les curses li donen la raó: 18 punts (els 18 que té d'avantatge l'italià) quan en queden 75 en joc no poden ser una distància definitiva. El problema és el rival, que té nom propi. Valentino Rossi no acumula gaires errors a la seva carrera. Només ha fallat un cop, l'any 2006, a València, la darrera cursa de la temporada. Va caure a terra. I el Mundial el va guanyar Hayden.

El mallorquí s'encomana a una errada com aquesta. Ja no en tindrà prou de ser només el més ràpid a la pista.