_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El desafiament independentista

Cada vegada més catalans pensen que ja no tenen res a negociar amb Espanya, excepte la manera d'anar-se'n

Durant molts anys, l'opció independentista a Catalunya no superava mai el 15% dels vots i en moltes ocasions es quedava per sota del 10%. La tempesta perfecta que ha portat les candidatures independentistes a aconseguir el 48% dels vots el 27-S va començar a gestar-se en la segona legislatura de José María Aznar. Amb la majoria absoluta, el PP va emprendre una ofensiva legislativa que els nacionalistes van considerar un intent de reinterpretar la Constitució en sentit recentralitzador per la via de llimar competències autonòmiques a través de les lleis orgàniques. La permanent conflictivitat competencial va portar les forces polítiques catalanes a plantejar una revisió de l'Estatut.

La iniciativa va tenir el suport del Govern de Rodríguez Zapatero. El nou Estatut va ser aprovat el 2005 pel Parlament català i el 2006 per les Corts espanyoles després de sotmetre el text a una considerable rebaixa. Malgrat tot, va ser aprovat en referèndum amb el 73,9% dels vots. El no que preconitzava ERC va obtenir el 20,7%. Aquest partit era l'únic que llavors defensava la independència, i en les següents autonòmiques del 2010 va aconseguir tot just el 6,95% dels sufragis.

L'independentisme ha estat per a molts joves catalans la utopia disponible, una causa il·lusionant per la qual lluitar

Com és possible que cinc anys després l'independentisme hagi experimentat una ascensió tan meteòrica? El detonant va ser la sentència del Tribunal Constitucional, que va tornar a rebaixar l'Estatut que els catalans ja havien confirmat. La sentència era conseqüència d'un recurs del PP, que va voler guanyar per via jurídica el que havia perdut en la política i va protagonitzar maniobres descarades per retardar la renovació del Constitucional i garantir una majoria afí a les seves posicions.

La primera manifestació de protesta, amb el president Montilla al capdavant, va reunir un milió de persones. I així, en cada Diada s'ha apujat l'aposta. Amb el PP de nou al Govern, la dinàmica de confrontació s'ha anat agreujant, però el que ha permès a l'independentisme fer el gran salt és que Convergència ha emprès sota el lideratge d'Artur Mas un tomb sobiranista inimaginable fa només cinc anys, quan CiU pactava amb el PP els pressupostos de la Generalitat. La crisi econòmica n'ha fet la resta. L'independentisme ha estat per a molts joves la utopia disponible, una causa il·lusionant per la qual lluitar. I els greuges de Madrid han estat la gran coartada de Mas per no haver de rendir comptes de la seva obra de govern ni donar explicacions pels casos de corrupció. Ara, Catalunya està dividida respecte a la independència. El problema és que cada vegada més catalans pensen que ja no tenen res a negociar amb Espanya, excepte la manera d'anar-se'n. Encara no són majoria, però ho seran si no s'obre un procés negociador. Però són molts també els que pensen que, en realitat, molts catalans no volen independitzar-se d'Espanya, sinó del PP.

Milagros Pérez Oliva és periodista d'EL PAÍS.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_