Eleccions nadalenques

El president del Govern, Mariano Rajoy, ha decidit esgotar el termini constitucional que disposava per convocar les eleccions generals i, des d'aquest punt de vista, no s'hi pot fer cap objecció. Una altra cosa són els efectes polítics que busca qui exhaureix tant els temps legals, la primera conseqüència dels quals és la d'allargar innecessàriament l'interregne electoral viscut pels espanyols al llarg de tot el 2015. Un període fallit per plantejar-se reformes de fons en el funcionament de la democràcia i també plans econòmics i socials que vagin més enllà d'esperar al fet que el Nadal consolidi un cert ambient de recuperació econòmica.

És cert que Rajoy tenia un objectiu: abordar les eleccions amb els Pressupostos de l'Estat ja aprovats per al 2016. Si hagués donat senyals de comptar amb un gran projecte polític, alguna cosa que exigeixi dedicar tots els esforços a modernitzar les institucions i resoldre el risc de fractura que existeix a Catalunya, podria tenir més sentit l'obstinació d'estalviar-se el temps de la discussió pressupostària en la nova legislatura.

Però cal dubtar seriosament que aquestes siguin les seves intencions, a la vista de les banalitats (plats, gots, etcètera) en què ha caigut el discurs presidencial; que a més justifica la celebració de les eleccions al desembre com la manera de constituir més còmodament les Cambres una vegada passades les festes. Hauria d'haver pensat en les molèsties que ocasionarà a molta gent la barreja del període electoral amb la intensificació de la vida familiar i els moviments comercials de dies tan assenyalats.

No resulta menys sorprenent la forma d'anunciar la convocatòria a les urnes, que ha fet lliscar com de passada en el curs d'una entrevista en una televisió. Les eleccions generals són el moment polític més seriós per als ciutadans, i té poc sentit anar a un plató per dir-ne la data en vigílies d'una reunió del Consell de Ministres. Els temps són massa convulsos per donar la sensació que celebrar eleccions és un assumpte corrent, que no mereix prou solemnitat.

L'única cosa que ha canviat és la selecció de l'adversari principal. Rajoy torna a assenyalar el PSOE i el seu líder, Pedro Sánchez, en comptes de mortificar els partits emergents (forces creades “fa un quart d'hora”, deia anteriorment). La reivindicació de l'antiguitat com a garantia de futur ja no cotitza al mercat polític. I des d'un punt de vista simplement pragmàtic, els sondejos no són tan propicis al PP com per menysprear Ciutadans i al seu dirigent principal, Albert Rivera, que pot resultar imprescindible per a acords futurs de governabilitat, bé amb el PP, bé amb el PSOE.

En tot cas, Espanya va cap a unes eleccions de canvi, enmig d'un fort moviment a Catalunya on els independentistes porten clarament la iniciativa. Són dos processos molt complexos, paral·lels però entremesclats, que exigeixen política d'altura, creació d'un entorn favorable al pacte i no només tacticismes per aguantar una mica més en el poder.