_
_
_
_
_
MARGINALIA

La pàtria de Carner

Al llibre ‘Absència’, el poeta va deixar els seus pensaments de conceptes com ara ‘pàtria’ i ‘nació’

Josep Carner, “príncep dels poetes” de Catalunya.
Josep Carner, “príncep dels poetes” de Catalunya.barceló

No sabem exactament què pensava Josep Carner sobre els conceptes de “pàtria” o de “nació”, però en tenim un poema al llibre Absència, escrit als últims 1950, amb què podem fer-nos una vaga idea del que degué pensar-ne. Val a dir que llavors ja havia passat la Guerra Civil espanyola i que el poeta, que va viure molt tros de la seva vida a l’estranger —sense que això li agradés gaire—, es trobava, quan va escriure l’últim dels seus poemaris recollit al volum Poesia, de 1957, a la ciutat de Brussel·les, on va morir poc després d’una ominosa visita a Barcelona l’any 1970, ocasió en què, si hagués tingut el seny complet, s’hauria adonat de la gran indiferència que despertava, en aquell moment, qui havia estat anomenat, i amb raó, “príncep dels poetes” de Catalunya. Si fa no fa, aquesta indiferència de crítics i lectors ha continuat fins als nostres dies, malgrat els esforços que han fet diverses figures importants de les lletres contemporànies, entre elles Gabriel Ferrater, Jordi Cornudella i Salvador Oliva.

En aquest poema, en què el poeta reconeix que no és “el (seu) fat les terres estrangeres”, afirma que li agradaria viure, vell, en una “nació de bones gents plegades, com cor vora de cor(,) ciutat vora ciutat”. Més encara, afirma que li agradaria fer-se vell “dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa”.

En aquest gloriós poema que, per un atzar angèlic, els batxillers de Catalunya van estudiar temps enrere —ara tiren més a Espriu, a Martí i Pol i a les lletres desguitarrades de Lluís Llach—, Carner hi barrejava una evocació de la figura llatina de l’aurea mediocritas, la plàcida i agradable vida del que vol passar desapercebut —“viure quiet, no mai assenyalat”— i la teoria cristiana de la charitas, en la qual es va formar a través de la Balmesiana, més que en l’anar a missa —“viuria enmig dels altres, un poc en cadascú”—. La vegetació que esmenta en el poema ens pot fer pensar en més d’una ciutat de Centreeuropa, però en especial en aquelles ciutats dels Països Baixos o de Bèlgica (n’és el títol) que, per la seva calma —ja assedegades en Carner les passions, els grans anhels i la fúria juvenil— s’assemblen molt més a Suïssa —ciutat que preuava amb raó tranquil·la el nostre company Valentí Puig en un article de dilluns passat en aquest mateix diari— que a cap de les grans ciutats de Catalunya: un país “on veiéssiu uns dintre de casa aquilotats de pipes, de parlades i d’hospitalitats, amb flors ardents, magnífica sorpresa fins en els dies més gebrats”. I, per agermanar-se amb un Kavafis que no degué llegir, un país en què “hom trobaria savis de moltes de maneres ... i tot de sobte, al caire de llargues avingudes, hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys per a l’amor, la joia, la solitud i els planys”. El poema acaba amb aquests dos versos prodigiosos, que ara separo com cal: “De mi dirien nens amb molles a la mà: / —És el senyor de cada dia”.

Aquest és el país arcàdic que els noucentistes van desitjar sempre —ai, ressò estètic d’una burgesia que encara parlava més de música i pintura que de diners—, i aquest és el país que no té, en aquests moments, res a veure amb el nostre. Contra aquest panorama pietós, cordial, assossegat i plàcid, el gran Partit per la Independència de Catalunya (PIC) no ha fet res per canviar un país que ja era incòmode i injust per a molta gent, sinó que, per més mal, tot volent dibuixar una pàtria de Partit Únic per a la Pau Absoluta (PUPA), deixa Catalunya en un estat de xoc social, de malavinença entre els seus ciutadans, saturat d’un fabulós constructe que va més lluny de la més florida fantasia, i astorat, sobretot astorat: una nació en què els pobres, els obrers i els nens fan més tristesa cada dia (gloso Carner; no és que m’hagi posat sentimental: l’actual moviment no m’ha fet perdre l’intel·lecte), en què amb prou feines trobareu “savis de moltes de maneres” —perquè la saviesa i el coneixement exacte del passat o del futur no hi tenen cap presència— i en què ja no podrem dir, qui sap el temps, que passem la vida tranquil·lament i amb goig sinó immersos en una tragicomèdia sense final visible. Ja ningú no dirà de cap ni un de nosaltres: “És el senyor de cada dia”. Diran, en canvi, almenys una pila de catalans tan catalans com els altres: “És el malson de cada dia”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_