Sobre les eleccions catalanes

Fa uns dies, concretament el 27 de setembre, en el marc del Festival Hay de Literatura, celebrat a Segòvia, i responent a una callada però evident expectativa per part dels meus oients, vaig creure oportú donar a conèixer la meva posició sobre el conflicte català. EL PAÍS es va fer ressò de les meves paraules d'una manera molt resumida. Dono aquella informació per bona, en la mesura que no tergiversa les meves paraules. Però, per si us pogués interessar, us envio el contingut més o menys literal del que vaig dir en tota la seva extensió.

Cordialment,

Eduardo Mendoza

Respetable públic, aquest és un festival literari i som aquí per parlar de literatura i no de política. Tots sabem, no obstant això, que en aquests moments s'està produint a Catalunya un esdeveniment important, que us interessa i us preocupa a tots. Com a català present en el festival en aquesta data, em semblaria il·lògic i descortès per la meva banda silenciar o passar de puntetes sobre el tema de l'independentisme. Per tant, no el defugiré. Només us prego que em permeteu donar una resposta llarga.

Per esvair qualsevol dubte i perquè no sembli que m'amago darrere d'una cortina d'arguments complicats, us diré que abans de venir vaig votar per correu i que no vaig votar a favor de la independència. Ara bé, amb aquesta simple dada no n'hi ha prou. L'experiència m'ha ensenyat que el més important no és el que es diu ni com es diu, sinó on es diu i qui ho sent. Coses que podria dir a Catalunya sobre aquesta qüestió aquí potser s'interpretarien malament, o serien inútils, i el mateix passaria allà. Per aquest motiu vull afegir alguna cosa més.

Per bé o per mal, sóc un home descregut. Vull creure que tinc principis, però no crec en cap religió ni en cap pàtria. Sempre he procurat viure fora del meu país. I quan finalment aconsegueixo arrelar-me en la meva nova llar, busco un altre lloc on anar. M'agrada ser estranger i crec que estic lliure del llast de la nostàlgia. Si ara he votat contra la independència no ho he fet per patriotisme ni mogut per uns rampells lacrimògens o furibunds que em tenen fregit. Senzillament, vaig votar-hi en contra perquè considero que la independència no seria una cosa bona per als catalans. En part per raons econòmiques, però sobretot perquè temo que la independència, tal com estan les coses, donaria lloc a un estat o alguna cosa similar amb malformacions d'origen.

No hi ha una raó de pes que justifiqui una ruptura que no aporta avantatges reals

Potser avui s'acaba o s'inicia una nova fase d'un llarg i tediós període conegut amb el nom del procés, com la novel·la inacabada de Kafka. Durant tot aquest període, a Catalunya hi ha hagut un sorollós diàleg de sords. Fora de Catalunya, ni tan sols això. De soroll, molt; d'actituds, moltes; d'iniciativa política, cap. Hem escoltat i llegit arguments ben intencionats en contra de la independència de Catalunya. Tots ells són certs. La suposada desigualtat en el tracte econòmic és una complexa i discutible operació aritmètica oberta a interpretacions. La recuperació de la llibertat és una fal·làcia jurídica, ja que Catalunya gaudeix de les màximes llibertats constitucionals. Res permet afirmar que una vegada assolida la independència desapareixeran de Catalunya tots els problemes i remuntarà l'economia. Etcètera, etcètera. En definitiva, no hi ha una raó de pes que justifiqui una ruptura que no aporta avantatges reals, que comporta grans riscos i greus seqüeles i que, sens dubte, engendrarà innombrables situacions personals doloroses. Tot això, repeteixo, és cert.

I tot i així, entre Catalunya i Espanya hi ha un conflicte igualment innegable, que ja fa segles que dura i que ningú sembla interessat a resoldre. És natural, perquè els conflictes aporten grans avantatges als qui manen, sigui qui sigui, a una banda i l'altra de la qüestió. Un conflicte aglutina opinions, esborra diferències, distreu dels problemes pràctics reals i permet al dirigent de torn mostrar una fermesa davant l'enemic exterior que compensa la seva feblesa a l'hora de sancionar les irregularitats que hi ha a la seva pròpia casa. Al poder, sigui quin sigui el partit que el tingui, li interessa que els conflictes es perpetuïn, perquè si es resolguessin, s'hauria de posar a treballar de debò.

Al poder, sigui quin sigui el partit que el tingui, li interessa que els conflictes es perpetuïn

Un conflicte és un fenomen peculiar, perquè el moll del conflicte no és mai el factor econòmic ni polític ni jurídic, ni tan sols l'element emocional. El moll del conflicte és el conflicte. Som en un festival literari, així que il·lustraré el que acabo de dir amb un exemple literari. La mítica guerra de Troia va tenir un origen i un objectiu molt concret. La fugida d'Helena amb Paris i la seva eventual devolució al jaç conjugal, en són la causa i l'objectiu final. No obstant això, quan comença la Ilíada, el motiu fonamental de la guerra de Troia només és la guerra de Troia. Als protagonistes els importa ben poc un adulteri que va passar fa anys i que no els afecta personalment. Uns lluiten per aconseguir la glòria, uns altres per afany de poder, uns altres per venjança, uns altres perquè els han enganyat. Tant se val.

La història ens ensenya que, per desgràcia, la majoria dels conflictes no se solucionen fins que no esclaten. Europa és ara un paradís del qual Catalunya podria ser o no ser expulsada com a conseqüència d'una eventual secessió. Però aquesta Europa, a la qual tots donem tant de valor pertànyer, és molt recent i neix de la superació de segles i segles de conflicte i d'unes guerres que van causar milions de morts i d'una inimaginable destrucció. No sóc una au de mal averany ni pretenc treure conclusions. Sigues tan poc com el que menys sap. Només sotmeto aquests fets a la seva reflexió. I no us avorriré més. Moltes gràcies per la vostra atenció.

Coda

Quan vaig exposar aquestes raons, el dia 27 al matí, la votació acabava de començar. Quan les envio els resultats es coneixen i estan sent sotmesos a una anàlisi tan frenètica com volàtil. No sé si aquests resultats invaliden o confirmen les meves paraules. Per la meva banda, segueixo en el mateix estat d'incertesa i perplexitat que tenia llavors i, pel que veig, no sóc l'únic. Els diaris afirmen rotundament una cosa i la contrària, segons la seva tendència i alguns fan les dues coses alhora, mentre que el ciutadà passeja capcot amb un pèndol a la mà intentant trobar aigua sota la dura i seca superfície de la informació. La novel·la de Kafka segueix sense trobar algú que l'acabi.

Eduardo Mendoza és escriptor