Catalunya serà europea o no serà
Europa és l'aire —econòmic, cultural, moral— que respiren. Històricament, Catalunya és fins i tot abans europea que espanyola
Catalunya serà europea o no serà. Perquè així ho volen els catalans. Perquè Europa és l'aire —econòmic, cultural, moral— que respiren. Perquè històricament, com a Marca Hispánica del conjunt carolingi, és fins i tot abans europea que espanyola. Avui es juga a la ruleta russa aquesta identitat: la primigènia i essencial. Seria una catàstrofe que no ha de fer-nos por. Només basarda.
Però estem advertits. Tres presidents de la Comissió —la institució que guarda i interpreta el Tractat—, Romano Prodi, Jose Manuel Durao i Jean-Claude Juncker, ho han proclamat des del 2004!: “pel fet de la seva independència passaria a ser un tercer Estat respecte de la UE i els Tractats deixarien d'aplicar-se al seu territori”. I ho han abonat així, ara, Angela Merkel, David Cameron, Manuel Valls, amb l'aplaudiment a distància de Barack Obama.
Si creiem que són uns titelles, ja ens ho farem. Són els carolingis d'avui, els que haurien d'admetre'ns. Posem que sí, que pressionen, trampegen i atemoreixen, el món en contra. Bé, doncs acudim als tècnics.
El més influent jurista en els assumptes de la Unió, Jean-Claude Piris, ho va deixar clar (EL PAIS, 29 d'agost), i l'han seguit d'altres, com Araceli Mangas i Antonio Sáinz de Vicuña (El Mundo i La Vanguardia de divendres): els Estats membres no podrien reconèixer una entitat que se segregués unilateral i inconstitucionalment (art. 4.2); el Tractat no esmenta més que els 28, i els individualitza (preàmbul i art. 52), sense incloure ningú més; sense estar a la UE no cal estar a la zona de l'euro (limitada als socis). Autoexclosos, que no expulsats, hauríem de demanar l'ingrés (no el reingrés, perquè som ciutadans europeus com a espanyols), i això exigiria la unanimitat dels 28. Políticament impossible.
Amb el 27-S a tocar els secessionistes han afirmat que una Catalunya independitzada d'Espanya es mantindria a la UE.
Saben que és fals. El mateix cap de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sánchez, va afirmar (14/9) que quedaria “transitòriament” fora. Millor, Artur Mas va declarar fa mesos: “En un moment inicial, entre el referèndum i la proclamació de la independència, podríem quedar-nos fora d'Europa (...) de totes maneres sol·licitarem un reingrés” (La Repubblica, 27/12/2014). O sigui, és més que un risc, una certesa, ja que hauríem de reingressar, fer cua: per què es posen com una fera contra el “discurs de la por” de Cameron, Merkel i Juncker, si el seu gran timoner va dir el mateix? Val la pena córrer aquest atzar, i peregrinar anys kosovitzats, en el millor dels casos? Que cadascun ho calibri avui.
Una tinta de calamar molt gastada aquests dies és que la política venceria la legalitat europea per mantenir-nos dins, ja que som transcendentals i, ai, pagans. És cert que la política pot interpretar el Tractat: però no retorçar-lo quan és taxatiu, més encara en temes constitucionals (art. 4, sobre el deure “garantir” la “integritat territorial” dels socis; i 58: la llista, fitada, d'Altes Parts Contractants). Recordin que per crear el MEDE o fons de rescat permanent per a Grècia i companyia va caldre reformar-lo (art 139.3), cosa insòlita i que es va produir per un imperatiu essencial, no de salvar un país, sinó l'euro.
D'altres somien a aplicar la ampliació interna alemanya, quan la RFA va absorbir la RDA “sense cap tipus de formalitat jurídica”. Fals: la considerava ex- davant la Constitució federal i va caldre aprovar-ho, també amb totes les formalitats de la unanimitat.
Compte de retorçar Europa, i més si un la coneix. Raül Romeva afirmava en un recent esmorzar públic que es va passar al secessionisme entre altres raons perquè l'Estat espanyol (PP i PSOE, concretava) s'havia oposat al corredor mediterrani i excloïa Catalunya de les negociacions a la UE. Va ser el Govern Zapatero qui va influir el 2010 per incloure aquell corredor (vetat el 2003 per Aznar) com a prioritat al catàleg d'infraestructures comunitàries preferents. I els consellers catalans i d'altres d'autonòmics participen a les negociacions del Consell, quan versen sobre les seves competències.
Pitjor és l'atac de l'ANC al BCE acusant-lo (19/9) de trencar el seu mandat en dir que “té preparat un acord monetari que es pot signar en qualsevol moment, que garanteix la continuïtat de Catalunya a l'eurozona”. Fals de tota falsedat. No és el BCE sinó la Comissió la institució competent per redactar i signar acords monetaris amb països... aliens a l'eurozona. Això. Aliens. Que vol dir aliens.
