Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Espanya pertany a Catalunya

Perquè a la fi Catalunya va fundar —cofundar—l'Espanya contemporània, sense anar més lluny

Catalunya pertany a Espanya. Sabien que aquesta frase irrita molts catalans? Perquè de vegades es pronuncia no com la descripció del fet de formar part (del conjunt espanyol), sinó com el de ser posseïda (per aquest); dominada, ai, David, per un Goliat. Llegida així té un sentit vertical, possessiu i autoritari. Espanya seria a Adam, com Catalunya a la seva costella; aquella a l'amo del pessebre, com aquesta a la mula. O al bou. I així.

De manera que, és clar, alguns acaricien la independència com a escapatòria de tal dependència. Si fos així.

Quants de vostès es molestaran a llegir la llegenda que titula aquesta columna, "Espanya pertany a Catalunya"? Segur que molts, legítimament, si interpreten que es tracta d'una relació de dependència jeràrquica, vertical, gairebé militar, i damunt del territori petit en posició de comandament sobre el més gran.

Però l'asserció seria suggestiva per subratllar la interdependència, que és signe de contemporaneïtat, i no les declinants (a Europa) independències dels estats nacionals exsobirans.

I també en un sentit històric, Espanya pertany a Catalunya, sí. Perquè la va criar. Va introduir-hi (amb d'altres) la cultura industrial (de la Hispano Suiza al Seat 600), la modernitat econòmica. Perquè els seus esforçats viatjants de comerç van crear el mercat nacional espanyol. Perquè va fundar la seva primera patronal (Foment del Treball Nacional) i l'última (CEOE). Perquè va engendrar el primer sindicalisme (la CNT).

Perquè va ser la primera a reentroncar amb els corrents artístics europeus: Olot, amb Barbizon; Gaudí, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner amb l'Art Nouveau; Miró, Dalí i (el primer) Picasso, amb les avantguardes d'entreguerres. Pel Cobi i perquè Carmen Balcells va parir el boom llatinoamericà. Perquè va inventar l'autogovern territorial a la Primera República (Pi i Margall), a la Segona (Macià, Carner) i a l'actual Constitució (Roca, Solé i Tura). Perquè a la fi Catalunya va fundar —cofundar— l'Espanya contemporània, sense anar més lluny. De manera que li pertany, escrit sigui metafòricament.

Si és veritat que va inventar —coinventar aquesta plataforma, que ha funcionat (mal que bé) i li ha funcionat (més aviat bé), per què hauria de renunciar-hi?