_
_
_
_
_
MARGINALIA

L’endemà

Reduir les aspiracions polítiques de tot un poble a una qüestió tirant a utòpica és un engany

El procés ha fet oblidar que la manca d’igualtat la fan les classes socials.
El procés ha fet oblidar que la manca d’igualtat la fan les classes socials. ALBERT GARCÍA

Vasili Vasilièvitx i Fiòdor Fiodoròvitx eren dos escombriaires de Moscou, amics. Quan es gestava la revolució de 1917, Vasili, que era bolxevic, mirava de convèncer Fiòdor, que era menxevic. Li deia, tot escombrant: “Fiòdor, fes-te bolxevic, que amb la revolució tot es capgirarà i viurem més bé. Acabem amb el despotisme dels tsars!”. Fiòdor s’hi pensava molt, i no acabava de tenir les idees clares, per manca d’informació. “No ho sé, Vasili —li deia a Fiòdor—, no ho veig clar”. Al final el va convèncer, i tots dos, braç amb braç, van participar activament en la Revolució d’Octubre. Al cap d’un any, es van trobar altra vegada, als carrers de Moscou, escombrant com sempre. I Fiòdor li va preguntar a Vasili: “Home, Vasili, no em vas dir que tot canviaria radicalment?”. I Vasili li va dir: “I bé que ha canviat, Fiòdor; ara som els amos”.

L’anècdota, que podria ser verdadera, té a veure amb l’actual procés a Catalunya. Les revolucions, els grans canvis sociopolítics, s’han fet històricament sobre la base d’una vindicació per qüestions molt concretes o mitjançant una guerra si es tractava d’una qüestió imperial o de sobirania territorial. Les grans manifestacions a favor dels drets dels negres americans, les que propugnen l’equivalència dels sexes, les que reclamen els drets dels homosexuals, les que han protagonitzat, tradicionalment, els sindicats a favor d’unes millors condicions laborals, s’han fet, com he dit, o bé per una qüestió molt real, o bé per un estat de coses igualment real que encara no ha desaparegut a Occident: la desigualtat entre les classes socials.

I ara em dic: les quatre manifestacions massives que s’han fet a Catalunya els últims anys no s’han fet per cap cosa concreta, sinó per un ideal, d’altra banda difícilment realitzable: Fourier, Owen, Cabet o Saint-Simon, amb les seves utopies no mancades de manifestacions, van aconseguir més del que s’ha aconseguit fins ara a Catalunya. Però siguem optimistes: potser sí que un dia es podrà proclamar una declaració unilateral d’independència, i potser sí que l’Estat se l’empassarà i la Unió Europea l’haurà d’acceptar. Potser sí, i potser no.

Però en cap moment s’ha vist, en aquestes mobilitzacions, que destaquessin per les propostes diverses —perquè són diverses tant si es vol com si no es vol— de la classe empresarial, de la classe acomodada, de la petita burgesia i de la classe obrera. Costa d’imaginar que l’endemà d’una DUI, o del dia 27 de setembre, els miserables de la societat —n’és ple— creguin que per fi s’han resolt els seus problemes. Costa d’imaginar que, si el govern de la pròxima legislatura està dominat per dos partits de dretes, facin una política social adequada a les aspiracions de la classe obrera, fins i tot de la mitjana burgesia. Si tenim present el que ha fet fins ara el govern de Convergència —amb l’oposició d’Esquerra agermanada amb ella, cosa insòlita—, res no ha de fer pensar als que es moriran abans de ser atesos en un hospital, o als que no tindran accés a una educació de qualitat, o als que dormen al carrer, que tot això es resoldrà per art de màgia. La CUP i altres forces progressistes encara són massa petites per poder-se assegurar en l’actual procés una influència política semblant a la que ja té, malgrat tots els entrebancs, l’actual alcaldessa de Barcelona.

En suma: el nostre procés, carregat d’idealisme romàntic, d’emoció, d’estètica, i, en part, de legitimitat —tota nació pot aspirar a ser independent; lliures ja ho som ara, gràcies al fet que vivim en un Estat de dret, i per això ens manifestem i votem contínuament—, ha aconseguit fer oblidar a tothom, o a molta gent, que la veritable disputa i manca d’igualtat que es produeix en una societat capitalista i d’economia neoliberal la protagonitzen les classes socials, pacíficament o revolucionàriament enfrontades entre si. Reduir les aspiracions polítiques de tot un poble a una qüestió tirant a utòpica, sense tenir en compte la sòlida diversitat que hi ha entre les classes socials d’un país, és un engany, perquè se suposa que la República catalana també tindrà un Parlament amb forces diverses, oposades entre si. Als rics, els serà igual mentre governin Mas o Junqueras; als carestiosos, la nació independent no els canviarà gens la vida. “Que no havia de canviar tot de dalt a baix?”, preguntarà Eduard Eduardòvitx a Marc Marcòvitx mentre escombren el carrer. I Marc Marcòvitx només podrà respondre: “Però ara som sobirans”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_