Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
RAFAEL ARGULLOL Assagista, poeta i narrador

“Gaudí és inabastable, i quan se l’utilitza se’l manipula”

“La diferència entre ell i altres arquitectes contemporanis és com entre Mozart i Salieri"

Rafael Argullol a la terrassa de la Pedrera de Barcelona. Ampliar foto
Rafael Argullol a la terrassa de la Pedrera de Barcelona.

El narrador, poeta i assagista Rafael Argullol (Barcelona, 1949), autor d’una trentena de llibres, ha centrat la seva darrera obra, Mi Gaudí espectral (Acantilado), en el genial arquitecte, creant un relat personal en què narra les trobades, des que l’autor era un nen, amb el fantasma d’Antoni Gaudí, l’autor de la Pedrera i la Sagrada Família; un pretext per parlar de Barcelona, de la relació de la ciutat amb els seus creadors i per reflexionar sobre la condició humana. Les aparicions de Gaudí es produeixen durant les visites d’Argullol a les obres de l’arquitecte. Per si de cas, l’entrevista es fa al terrat de la Pedrera, l’última obra civil de l’arquitecte.

Pregunta. Realment se li ha aparegut Gaudí?

Resposta. Durant anys m’ha perseguit el personatge i m’ha xocat la pluralitat de destinacions que ha tingut; els seus èxits estrangers i les seves misèries locals. Això fa que sigui un espectre, una presència que em persegueix.

P. Es pot aparèixer ara?

R. Potser, potser.

P. Com definiria el seu llibre?

R. Com un relat en part autobiogràfic i en part pura ficció, que utilitzo per meditar sobre qüestions com la relació entre el creador i la comunitat, i l’espiritualitat en aquesta època i l’espiritualitat que vindrà.

P. En coneixia la vida i l’obra?

A ‘Mi Gaudí espectral’

Argullol i l’arquitecte

‘parlen’ sobre Barcelona

i la llum en la seva obra

R. Mentre em documentava vaig comprovar que hi ha una desproporció entre la importància del personatge i l’escassetat i mediocritat de la bibliografia, a més de veure que hi ha bàndols dogmàticament definits. Hi ha el Gaudí tradicionalista catòlic, el nacionalista i la bèstia negra de les avantguardes. És un Gaudí estereotipat.

P. Com definiria la seva obra?

R. És l’intent d’aconseguir una llum única a través de la pedra. Pel que he deduït a través de les meves trobades amb l’espectre, no pels llibres, és una cosa que ja apassionava el nen Gaudí malalt a Tarragona. Durant tota la seva vida sempre va fer èmfasi en la llum, que està present en la seva obra amb un aspecte sagrat demoníac, com a la Cripta Güell.

P. Quina és la clau?

R. Hi ha molts factors. Gaudí no va seguir la direcció que marcava l’arquitectura del segle XX. Davant de la dictadura de la recta, l’utilitarisme del camí més curt, va reivindicar la corba, l’innecessari i la bellesa, un concepte tabú per a les avantguardes, que consideraven l’ornament com un delicte. Aquesta és la clau de Gaudí, que s’ha acabat imposant, i també el que sovint l’ha fet un incomprès. Gaudí fa una transgressió de la transgressió amb respecte al gust de l’època i al mateix racionalisme de l’Eixample.

P. I això ho entenen els milers de persones que el visiten?

R. El 99% no, però és el mateix que passa davant d’una obra de Mozart o Miquel Àngel. Però l’experiència estètica no és comprendre, sinó sentir-se millor, sentir consol i reconciliació.

P. Barcelona s’ha portat bé amb Gaudí?

R. Se l’ha estimat de manera bipolar, tal com Barcelona estima els seus. Ignorant-lo, evitant-lo quan el veien i canviant de vorera per no haver-li de donar un duro, i al mateix temps participant de forma multitudinària en el seu enterrament. És propi de barcelonins i catalans no llançar-se a l’elogi franc i tranquil. Històricament Barcelona s’ha portat malament, però des del moment en què va estar entre l’espasa i la paret i va tenir reconeixement internacional, va canviar. Tot i que encara se’l reconeix amb la boca petita.

P. Quina diferència hi ha entre ell i els arquitectes de l’època?

R. La mateixa que entre Mozart i Salieri. Faria un altre símil futbolístic, però els odio, perquè els nostres polítics només són capaços de fer símils futbolístics. En les persones de gran talent hi ha sempre un plus de complexitat i de contradiccions, i al final de la seva vida creativa són extraordinàriament lliures i aconsegueixen deslligar-se de tot lligam, encara que siguin miserables socialment.

“Barcelona és covarda"

El catedràtic d’Estètica Rafael Argullol, que prepara l’edició d’un poema que ha escrit diàriament durant els tres últims anys, qualifica Barcelona de “covarda però amb ganes de valentia. Sóc barceloní fins a la medul·la, i conec la ciutat molt bé. És una ciutat esquizofrènica, molt estimada pels seus habitants, de les que han discutit més sobre què fer amb ella, però el barceloní té falta de capacitat per a l’elogi i la generositat, i això el fa garrepa per reconèixer els seus talents, i covard. Qui no reconeix un talent per por és covard”.

Per tant és provinciana? “No. És una ciutat amb mentalitat renaixentista que es va quedar a mig camí, que no va culminar com Florència o Venècia i que, en l’època moderna, ha intentat reinventar-se dubtant si volia ser capital d’un estat que no existia o bé una ciutat-estat tipus polis. És una ciutat working in progress, que mai ha acabat de culminar”.

 P. Gaudí era un sant, com li va dir a vostè la seva tia Andrea i mantenen els que el volen portar als altars?

R. No era un sant. El que sí que té és una determinada santedat molt més profunda, i és la seva incompatibilitat entre vida i obra. És un tema que m’ha interessat molt, que obsessionava Thomas Mann i que l’emparenta a creadors titànics, com Beethoven, Miquel Àngel o Nietzsche. Tots tenen en comú un important bloqueig per viure la vida i una mena de desmesura creativa que es converteix en la seva pròpia vida. D’alguna manera, l’amor i la pulsió sexual s’encarnen en la seva obra.

P. El seu llibre és ple de preguntes sense resposta.

R. Sí, perquè Gaudí no parla. Tot és incert, tret de la que llanço al final. ¿Fins a quin punt podria ser que, en contra del que van creure molts, Gaudí no pertanyia a una espècie de neomedievalisme, sinó que era una mena de visionari del futur, i que la Sagrada Família no és l’última catedral d’Europa, sinó la catedral del futur d’un déu desconegut, que no sabem quin ni qui és? Aquesta seria, en certa manera, la gran visió. I és que la Sagrada Família es pot veure com una ruïna de la mateixa construcció. És com una ruïna visionària; encara que no crec que ningú hagi fet aquest vincle, podríem vincular-la amb Blade Runner.

P. Vostè qualifica la Sagrada Família de “monstre”.

R. En origen estava descontextualitzada, i ara està habitada per una espècie de plaga provisional de la humanitat que és el turisme de masses, que s’ha estès com una autèntica plaga. Jo el veig metafísicament parlant com una capa intermèdia entre un teló que ha tancat un món i un altre de desconegut, que està per obrir; una humanitat intermèdia que no té passat ni ha definit quin és el seu futur. Des del punt de vista espiritual, aquesta plaga trepitja tots els llocs sagrats dels últims 2.000 anys.

P. Passarà aquesta plaga?

R. Sí, però potser dura decennis, perquè quan s’instal·la triga a anar-se’n. Jo sóc molt italianitzant, i ho he vist allà abans que aquí. Quan ja ho ha devorat tot, necessita altres coses. No podem creure que aquí durarà eternament. Les epidèmies són provisionals, però devasten. Són signes d’alguna cosa que està per venir. La pesta negra va delmar Europa i Florència va anunciar el Renaixement.

P. Però hi deu haver alguna cosa bona?

R. En el cas de la Sagrada Família, és cruel dir-ho, però la plaga dels turistes han donat un reconeixement a un espai que els autòctons mai li havien donat.

P. Fa anys que ningú critica públicament les obres de la Sagrada Família.

R. Perquè Gaudí ha vençut. En aquests moments és l’arquitecte més famós de la història, més que Brunelleschi, n’hi ha prou a buscar-lo a internet.

P. Gaudí és una marca de Barcelona?

R. No m’agrada la paraula. És perillosa i reduccionista. Gaudí no és una marca, la seva grandesa és completament autònoma d’aquesta identificació. Seria gran igualment si estigués a Cartagena o en un altre lloc. És una sort per a Barcelona, que s’ha emparat de l’obra creativa de Gaudí i l’ha convertida freqüentment en màrqueting. Nietzsche és inabastable, i quan se’l vol utilitzar se’l manipula com van fer els nazis, i Gaudí, quan se’l vol utilitzar és un Gaudí manipulat.

P. I què es pot fer?

R. Docència. També amb Miró, Picasso o Cervantes. Ha estat sinistre com s’ha intentat convertir Cervantes en una marca a través dels seus ossos. Si fóssim una societat mínimament educada en la complexitat i amb esperit crític, hi hauria un apropament més complet.

P. Personalment pensa que caldria acabar la Sagrada Família?

R. He anat variant. De jove era partidari de deixar-la com la va deixar Gaudí. Confesso que em causa un gran respecte i una mena d’admiració el fet que alguna cosa per la qual ningú donava un duro hagi tingut aquesta continuïtat. Com a purista diria el primer, però sincerament em sembla admirable, independentment que estiguin cometent errors terrorífics des del punt de vista estatutari i a les vidrieres. Sempre que una cosa es deixa en mans de l’aparell de l’església perquè munti els seus circs, és fatal.

P. Valora més o menys Gaudí després d’escriure el seu llibre?

R. Més. M’he adonat de com n’és de gegantí i de les seves contradiccions.