_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Cognoms i ètnies

Marta Ferrusola confessava la incomoditat dels seus fills quan, de petits, anaven al parc i es trobaven que “tots eren castellans”

Em temo que avui comencem una de les campanyes més crispades que es recorden. Sorprenentment, la crispació no sembla emergir del degoteig continu de 3%, les trituradores ni les consultories fictícies (versió autòctona, i més sofisticada dels famosos sobres). Avui estem crispats pels cognoms i les ètnies. Ja fa un temps que el tema dels cognoms es va colant en el discurs i l'imaginari polític. Fa, de fet, moltíssim temps. El 2001 Marta Ferrusola confessava la incomoditat dels seus fills quan, de petits, anaven al parc i es trobaven que “tots eren castellans”. I el 2008 declarava sentir-se “molt molesta” perquè José Montilla era “un andalús que té el nom en castellà”.

A la Catalunya dels vuitanta i els noranta, la geografia de moltes de les nostres ciutats parlava no només de cognoms, sinó de renda. Quan els catalans “de tota la vida” vivien al centre i els xarnegos als barris perifèrics. Quan uns eren els amos de les fàbriques i els altres els que hi treballaven. Quan a les escoles concertades el contingent d'integració l'ocupaven els “castellans”.

La inversió social a Catalunya sempre ha estat per sota de la mitjana espanyola i europea.

Aquesta és la Catalunya de la qual venim, la que la consolidació de la democràcia tenia el deure d'integrar, articular i cohesionar mitjançant polítiques de redistribució de rendes, de serveis públics universals i d'igualtat d'oportunitats. Què ha passat perquè el 2015 els cognoms segueixin funcionant com a arma llancívola? D'una banda, que aquell Estat del benestar integrador mai es va desplegar. La inversió en protecció social a Catalunya sempre ha estat no només per sota de la mitjana europea, sinó també de l'espanyola, segons les dades de l'Idescat i Eurostat. Inexplicablement, una de les zones més riques d'Espanya ha desatès de forma crònica la protecció social. Les conseqüències s'han fet notar, com sempre, entre els més depenents del sector públic, aquells que no poden compensar el desdeny institucional pagant mútues o escoles privades.

D'altra banda, ha passat que sobre aquella Catalunya de catalans i castellans, de rics i pobres, s'hi ha tirat un vel. Avui els responsables d'aquella subinversió i de la cronificació del xarnego es vesteixen de campions de la inversió social i culpen Madrid de decisions econòmiques preses quan els seus representants no només tocaven poder sinó que sovint el definien. Curiosament, cap de les victòries negociadores a Madrid es va traduir en un acostament entre la inversió social a Catalunya i la de la resta d'Espanya o Europa. Sempre ens quedem per sota. Les prioritats sempre van ser altres.

Tampoc les forces polítiques que aspiren a ocupar l'espai de les perifèries volen recordar que venim d'anys de maltractament a sectors importants del nostre país. Assumint el rol del nou ric, semblen preferir mantenir en secret (a veus) que el país es va construir a l'esquena d'aquells als qui volen representar.

L'oblit assistencial dels més desfavorits s'ha traduït en una participació política més baixa

Aquest oblit assistencial i polític s'ha traduït, al seu torn, en una participació política més baixa. Per què no és objecte de debat el fet que existeixi una forta relació entre classe, origen i participació política? Potser amb un bon diagnòstic podríem abordar la desafecció, l'abstenció i l'allunyament. Tampoc és trivial la relació entre llengua d'ús i preferències polítiques i de relació amb Espanya. Si alguna cosa ha rescatat l'actual debat identitari és una realitat que mai se'n va anar: Catalunya no ha aconseguit ser un model d'integració i d'igualtat d'oportunitats, i això ha cristal·litzat en l'existència, a efectes pràctics, de dos espais polítics amb opcions molt diferenciades, no només polítiques sinó en termes de participació.

Dir que el 65% dels indecisos davant el 27-S són fills de pares nascuts fora de Catalunya no és etnicisme, és posar el dit en una nafra que porta massa temps sagnant, mentre alguns fan esforços per mirar cap a una altra banda i uns altres neguen el que no coneixen. Potser el més significatiu del debat actual és que, malgrat el que indiquen totes les xifres, tantes persones s'esquincin les vestidures quan algú insinua que a Catalunya els cognoms són un determinant fort de renda i participació política. Perquè hi ha qui s'esquinça les vestidures per no obrir la caixa de Pandora, però hi ha també qui s'indigna, senzillament, perquè els vasos comunicants entre aquests dos espais polítics són tan escassos, vivim tan segregats, que allò desconegut els sembla inversemblant.

A mi, em sembla que és preocupant.

Gemma Galdon és doctora en Polítiques Públiques

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_