‘Last minute’

Si jo fos independentista aniria sens dubte demà a l'avinguda Meridiana, encara que no sé ben bé on em col·locaria, ni si acceptaria passar per caixa i llista. Tampoc estic segur que m'agradés que una reivindicació política d'aquesta envergadura arribés tutelada pel mateix president i els mateixos consellers i el mateix partit que durant anys han exercit el poder a Catalunya, no des de l'ombra o en la clandestinitat, no des de les perifèries i els ravals, sinó des del centre de les pantalles, els càrrecs i els segells. De sobte fins i tot podria agafar-me un síncope en sospitar que tantes reivindicacions d'avui sonen a excuses retroactives per fer malament les coses, o tan rematadament malament que no hi ha més remei que renunciar al principi de realitat i repetir una vegada i una altra que la independència farà Catalunya com Suècia i Holanda o Dinamarca, a un cost com qui diu escassíssim. De fet, tot seguirà igual però millor, sense contraindicacions, sense riscos ni sorpreses significatives. Si jo fos si fa no fa mileurista, com si fa no fa mileurista és la majoria de la població a Catalunya, m'agradaria que a més d'animar-me a buscar un país millor s'animessin ells a explicar-me com es fa aquest país millor i no com seria. Això segon també ho sé fer jo.

Però no he sentit fins al dia d'avui la convicció, ni emocional ni racional o pràctica, de separar Catalunya d'Espanya com a mètode per millorar les seves condicions de salubritat civil i institucional, financera i econòmica, cultural i solidària, mediàtica o judicial. El que és completament veritat és que he compartit amb molts independentistes la humiliant experiència de viure sota una majoria absoluta molt de dretes que ha negligit i desatès el conflicte català. No tenia cap altre remei que fer-ho, això també és veritat, perquè bona part del capital electoral que va portar el PP al poder va ser justament l'agitació indecorosa de l'espantall català, en una versió renovada del fantasma d'una Espanya trencada per regar les seves files amb anticatalanisme per damunt i viure avui enquistats en banalitats tedioses.

No negaré que no ha estat fàcil tampoc viure sota un Govern de dretes catalanista. Ha estat indigesta la combinació d'una ERC disfressada d'oposició que ha actuat una vegada i una altra de suport continuat i sistemàtic del Govern. De fet, més difícil ha estat encara donar alguna credibilitat a les veus que repeteixen una vegada i una altra que Catalunya viu en l'agonia del last minute: em sembla catastrofisme apocalíptic sobreactuat. Però torna a ser veritat que la vida política del país ha ballat els dos últims anys a la corda del principi d'agonia nacional abans que en el més sòlid i útil principi de realitat. La ficció d'una opressió insofrible ha engendrat una espiral d'excessos perquè la carrera, last minute, ha de ser a vida o mort, a per totes i com sigui.

La vida política ha ballat els dos últims anys a la corda del principi d'agonia nacional abans que en el més sòlid i útil principi de realitat

Tenen raó en una cosa, crec jo: l'única causa creïble per avançar les eleccions per segona vegada i fabricar una llista conjunta (amb el quart com a primer i el primer com a màscara) és que les coses poden canviar en cosa de quatre mesos. L'escenari perfecte per a l'independentisme és exactament la immobilitat del Partit Perdut. Però el PP es mourà, fins i tot pot moure's tant que surti del poder. I això és gravíssim perquè pot passar de tot després de les eleccions generals de desembre. Pot passar fins i tot que governi una coalició d'esquerres, amb el PSOE i Podem, o de centreesquerra liberal, amb el PSOE i Ciutadans. I ja en plena fantasia tòrrida, és possible fins i tot que el rumor federal deixi de ser rumor per fer-se programa creïble, amb propostes creïbles, amb arguments i explicacions valentes i fins i tot amb coses tan òbvies i naturals com reconèixer el caràcter de nació a Catalunya, com fa almenys 40 anys que accepta qualsevol persona formada, de dretes o d'esquerres, a l'Espanya de la democràcia.

Aquest és el veritable drama, que el temps s'acaba, i per això si jo fos independentista aniria sens dubte, last minute, a la carrera a sumar-me a la manifestació de demà per aprofitar fins a l'últim minut les condicions favorables objectives que plouen dia rere dia des del govern del PP.

Jordi Gracia és professor i assagista.