Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
LA CIUTAT IL·LUSTRADA

Els angelets d’Ocaña

Una placa a la plaça Reial recorda l'univers del pintor, icona gai dels vuitanta, inconfusible pel seu andalusisme desaforat de verges i flamenques i per les seves transgressores performances

Placa dedicada a Ocaña a l'edifici on vivia, al número 12 de la plaça Reial, a Barcelona. Ampliar foto
Placa dedicada a Ocaña a l'edifici on vivia, al número 12 de la plaça Reial, a Barcelona.

L'agost s'acaba a la plaça Reial, antiga llar de la contracultura local avui pres per terrasses plenes de turistes. En un racó de la plaça, sota l'ombra de les porxades, a la cantonada amb el carrer del Vidre s'hi veu una plaqueta amb angelots procedents dels cinc continents que hi diu: “En aquesta casa hi va viure el pintor Ocaña (1972-1982)”. Convertit avui en icona gai i apòstol de l'underground barceloní, José Pérez Ocaña s'ha incorporat a la selecta galeria de creadors que defineixen l'esperit d'una època determinada, i d'un determinat lloc. Lliure, transvestit, al·lucinat, provocador, visionari, així ens el presenta la clàssica Ocaña, retrat intermitent del director Ventura Pons. Imatge d'aquells anys insòlits, a cavall del franquisme i el pujolisme, que van ser un esclat després de dècades de repressió. Poques vegades ha viscut aquesta ciutat un grau tan alt d'atreviment, i tanta desimboltura.

La història del pintor Ocaña s'assembla a la de tants altres barcelonins. Nascut a Andalusia, va emigrar a Barcelona, on va sobreviure un temps treballant de model, empaperador o pintor de brotxa grossa (l'escriptora Montserrat Roig explicava en un dels seus articles que li va pintar el seu apartament). Aquí, en una ciutat que recuperava a poc a poc el seu pols, va trobar recer i un bon ambient per explorar la seva creativitat. L'univers d'Ocaña resultava inconfusible, amb un andalusisme desaforat de verges i flamenques. Encara que no van ser només els seus quadres els que la van donar a conèixer, sinó el seu aspecte fràgil, les seves ulleres rodones, el barret fort i el mantó de Manila que lluïa. En aquella Rambla de personatges populars, el seu abillament el situava com un candidat perfecte per deixar empremta al passeig. Cap altre lloc de la ciutat està més relacionat que aquest amb el nostre personatge, un ecosistema que tenia el seu epicentre al Cafè de l'Òpera. Va ser en aquest establiment on coneixeria un altre pintor sevillà, de nom Nazario. Tots dos artistes protagonitzarien algunes de les accions més sonades d'aquells anys.

L'artista va morir el

1983 després de cremar-se amb unes

bengales de la disfressa

de sol que portava

Segons va explicar el mateix Ocaña, el seu primer número va tenir lloc al festival Canet Rock del 1977, una aparició transgressora amb fel·lació en públic inclosa. Mentre a Londres naixia el punk, tots dos amics prenien part en les Jornades Llibertàries celebrades al Park Güell, on van pujar a l'escenari amb diversos amics vestits de dona per escenificar una espècie d'orgia conyona, que va acabar amb Ocaña pixant-se sobre el públic. La tardor d'aquell mateix any va presentar l'exposició Un poco de Andalucía a la galeria Mec-Mec del carrer Assaonadors, en la inauguració del qual es va posar un vestit de cua i es va posar a ballar sevillanes. Però les performances més recordades van tenir lloc a la via pública, potser la més famosa va ser la que va acabar amb el seu ingrés a la presó. Va ser una nit del 1978, Nazario anava disfressat de Salomé i Ocaña de velleta. A la porta del Cafè de l'Òpera es van posar a cantar, cosa que no va agradar a uns guàrdies municipals. A Nazario el van reduir pacíficament, però Ocaña hi va oposar resistència i va provocar un altercat entre els transeünts i la policia, amb llançament de cadires i ampolles. A comissaria els van clavar una pallissa, i d'allà a la Model, on es vivia un violent motí de la Coordinadora de Presos en Lluita (Copel). La Rambla el va donar a conèixer, tot i que en els seus últims anys va afirmar que aviat es convertiria en “un camp de concentració”. Ocaña també va ser una figura política, molt visible en les manifestacions de l'orgull gai. En l'exposició que li va dedicar el 2010 la Virreina, es van poder veure filmacions inèdites de les seves performances per Europa. Se'l veia vestit de flamenca al Mur de Berlín, increpant els soldats de l'RDA.

La seva mort forma part inseparable de la seva llegenda. L'agost del 1983 va organitzar uns carnestoltes al seu poble, ell es va fer una disfressa de sol amb paper i unes bengales que es van incendiar. Ferit per cremades de tercer grau, va morir a principis de setembre. Aquell mateix dia inauguraven una col·lectiva a la sala Joan de Serrallonga amb obra seva, un dels organitzadors de la qual actualment dirigeix la Fundació Setba, que és en un pis on també va viure el pintor, a l'escala de la pensió Ambos Mundos. Allà van localitzar a la paret uns angelets semblants als d'aquesta placa, a pocs passos d'un bar de moda anomenat Ocaña.