Un veïnat singular
Fa cent anys el monestir de Pedralbes i els seus voltants eren molt populars pels seus berenadors i fonts com la del Lleó
A un costat, edificis d'apartaments amb amplis jardins comunitaris i la fantàstica Torre Cortés, de l'arquitecte modernista Salvador Valeri, com un gran pastís de merenga i crema. Just al davant, l'Edat Mitjana, el rastre d'una muralla de pedra i la silueta massissa del monestir de Pedralbes, fundat per la reina Elisenda de Montcada per allotjar les monges clarisses (la branca femenina de l'orde franciscà); un gran convent emmurallat amb dues portes fortificades i una sèrie de dependències annexes.
Des d'aquí es poden veure els moderns jardins de la Creu de Pedralbes, i la creu de terme que van posar en la postguerra en record a totes les creus destruïdes pels republicans. Davant nostre hi ha unes escales, el terra torna a l'empedrat que van tenir la gran majoria dels carrers barcelonins. Per continuar hem de passar sota un arc protegit per una torre amb sagetera, sobre la llinda de la qual diu una placa: “Caserío de Pedralbes, distrito municipal de Sarrià, cuartel de Poniente”. Com a localitat independent, Sarrià es dividia en dos districtes, al seu torn subdividits en quatre casernes que portaven el nom dels quatre punts cardinals. La caserna de Ponent corresponia a les cases situades extramurs de la població, en direcció a Esplugues.
El carrer principal del Caserío de Pedralbes és la Baixada del Monestir, a la qual dóna accés l'arc pel qual hem entrat. A l'esquerra del portal es pot veure una masia amb un rellotge de sol a l'altura del primer pis. Les cases que ocupen aquest costat de la vorera havien estat dependències de servei del monestir, com la carnisseria o la fleca. Si mirem a la dreta del portal veurem una porteta que tanca l'accés a la torre, just al costat d'un edifici conegut com El Conventet. Aquí vivia en època medieval una petita comunitat de monjos franciscans, que s'ocupaven de sentir en confessió les monges. De les dues faccions existents en el seu orde (els conventuals, observants de la jerarquia i pacíficament subjectes al convent; i els espirituals, mendicants i de vegades fregant l'heterodòxia), els de Pedralbes eren dels primers. A l'inici del segle XIV, el debat sobre la pobresa va dividir aquestes dues branques, que discutien per saber si Crist havia posseït alguna cosa. A Barcelona van guanyar els franciscans conventuals, resolent d'una vegada la delicada discussió sobre la propietat privada.
El Conventet va ser una casa monàstica fins a finals del segle XIX, quan es va convertir en un magatzem. La finca va ser venuda a un particular el 1919, que va encarregar la seva reforma integral a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que la va convertir en un palauet a l'estil italià, i li va incorporar una sèrie d'elements procedents de la canònica romànica de Santa Maria de Besalú. La part més moderna és de mitjan segle XX i correspon a la façana que dóna al carrer Bisbe Català, amb esgrafiats de Francesc Folguera.
Fa cent anys aquest era un lloc molt conegut a la ciutat. Explicava la Guía completa del viajero en Barcelona de Caietà Cornet que s'arribava amb tren fins a Sarrià, i d'allà en òmnibus fins al monestir. Llavors els voltants eren plens de berenadors i fonts com la del Lleó, i els barcelonins pujaven d'excursió fins al cim de Sant Pere Màrtir. Moltes de les masies que hi havia en aquests terrenys venien el famós mató de Pedralbes o “mató de la Serafina”; batejat així en honor a la Serafina dels Matons, un personatge cèlebre a la Barcelona finisecular que es va casar amb el jardiner del cenobi, i com a regal de noces les monges li van regalar la recepta d'un mató especial que feien, no amb llet sinó amb ametlles. La Serafina va obrir un establiment anomenat La Cullera Grossa al carrer Portaferrissa, i un altre al carrer Petritxol.
Una vegada pujada la costa, deixem a la dreta el carrer del Monestir i creuem la plaça del mateix nom, des d'on es pot veure l'austera factura de l'església conventual. I després la gran escalinata que acaba per colar-se darrere d'una porteta. Tot és ascendir per aquests graons i la nostra època torna a nosaltres. Sortim al carrer Montevideo entre cases neogòtiques i modernistes, que ocupen el solar on estaven les cases dels treballadors del monestir. Per un instant, els cotxes aparcats semblen fora de lloc en aquest veïnat.
