Cultura catalana de proximitat
Com que la majoria només llegim un llibre a l’any, no sé si recomanar Pla o Estelrich perquè els nostres compatriotes siguin menys “plebeus” quan votin el 27 de setembre
Com aquelles mongetes verdes de mata alta que s'eleven al més enllà, fins ajuntar-se amb la creu del Matagalls, la cultura catalana encoratja el producte de proximitat. Aquelles mongetes regades amb aigua del Montseny que comprem a 6,50 euros, mentre que fa uns dies les hem pagat a meitat de preu a Santa Cruz de Tozo (Burgos), set habitants a l'hivern. Sens dubte, les mongetes catalanes de proximitat estan pels núvols..., i ningú ens assegura la seva excel·lència genètica davant de les burgaleses. I el gustós aliment cultural? Aquí, aquest fenomen de proximitat és, com diria Ortega, la radicalitat individual, la de cada cap, una suma de memòria i història.
Érem experts en les belles arts i som amnèsics i episòdics, una tómbola de gestors i promotors culturals. No sabem d'on procedeixen les pedres del claustre de Mas del Vent ni on para la pinacoteca del Palau del Marquès d'Alella. Tant de bo aquests misteris fossin eixos dels nostres serials culturals, per concloure que les pedres de Palamós siguin retornades a Salamanca i que el llegat de Julio Muñoz Ramonet sigui explotat per les seves filles. Seria boníssim. Aquesta tòrrida catalanitat ha produït una literatura secundària tan escassa com la dels dos grans serials de proximitat: l'esperpèntica cort dels miracles de Jordi Pujol i el procés kafkià de secessió.
Arriba l'estiu i penso en un fraternal amic historiador que em va donar diversos cops de mà per esbrinar per què Felip III va passar per Montserrat per celebrar tornabodes amb Margarita d'Àustria, un assumpte de fa quatre segles. Existia llavors Catalunya? El meu amic ha arribat a mitja tarda i hem sortit a passejar. Li he ensenyat les mongetes de mata alta, però, com que és historiador, les metàfores no li interessen. Hem vist un cartell que deia en català: “Vull un país petit que entre tots farem molt gran”. No li he preguntat què pensava d'aquesta terra de promissió. Com a expert en la nostra història deu haver fet un pas més: “Aquest era un país gran que entre tots hem fet i farem molt petit”. Simple artifici retòric. Jo m'he refugiat en el llibre xinès traduït per Joan Ferraté: “Vull un país petit i amb poca gent...”. Coincidències estranyes.
Una alzina en forma de ve de victòria que va servir d'inspiració a algun independentista el 2014 destacava en un bosc animat de graules. Enfosquia i hem volat al mas Rusquelles. A la galeria, ens hem retratat davant del blau i malva de la muntanya d'ametistes. Aquí, fa cent anys, Jaume Bofill i Mates i Josep Carner parlaven de política i de literatura. Eren homes de país i de cultura de proximitat. No en queda cap rastre. I això que, com va escriure Gabriel Ferrater, la pàtria dels catalans són les paraules de Carner.
A casa ens esperava un altre amic, notari a temps complet de la història catalana. Sopar agradable, entre plats de mongetes verdes de proximitat. Sobrevolava en la conversa un dubte: Totes les alzines porten a una Catalunya sense Espanya? Per què ningú ha contestat? Abans d'aixecar-nos, he deixat anar la meva última bogeria: em faig independentista si “una majoria de vots” (CUP) és capaç d'escriure un vers de Josep Carner en la seva papereta. Sí? Ho dubto. Quan se'n van, em venç la malenconia. Nosaltres no som votants sinó lectors.
Amb el meu amic historiador comparteixo la devoció per la tossuda i tersa literatura de proximitat de Josep Pla i el compromís de llegir a l'agost un volum de les seves obres. Amb el notari, m'hi uneix l'erudició catalanista. He rebuscat entre els llibres que tinc a mà i n'he trobat dos: Viatge a Catalunya, de Josep Pla, i Fènix o l’esperit de la Renaixença, de Joan Estelrich. Tots dos vénen de perles en aquest exultant moment de banderes i proclames. Tots dos són del 1934, un any fotut per a Espanya.
Del Viatge a Catalunya, em quedo primer amb la preposició, tan ben triada, ja que suposa una projecció mental de la Catalunya que Pla s'ha caminat i és capaç d'imaginar, cenyida només a quatre comarques. Els seus models confessos són Heine, Stendhal i Borrow, tot i que el llibre es queda pla. M'apunto els seus comentaris sobre Vic, perquè m'hi veig reflectit com un cigne: “Empordanès pels quatre costats, sospito que la meva ànsia d'ordre i pau es podria reduir a Vic... Ciutat tancada, silenciosa, beata”. Avui és igual, amb estelades i Marta Rovira entre orxates a la plaça Major. Joan Estelrich, per la seva banda, escriu a cops de ploma excelsa Fènix o l’esperit de Renaixença, un seguit de conceptes senzills però lapidaris que semblen acabats de parir: “No hi ha res gran en el futur que no estigui preparat en el passat” o “Hem de ser més catalans?” o “Aversió a tot despotisme, sobretot si és plebeu”. Tinc la sensació d'haver llegit ja aquests apotegmes, pensats per la mol·lície del catalanista honest, en els dietaris de Valentí Puig.
Com que la majoria de nosaltres només llegim un llibre a l'any, no sé quin recomanar als nostres compatriotes perquè siguin menys “plebeus” quan vagin a votar el 27 de setembre. Tots dos són de rigorosa proximitat, i més saludables i essencials que qualsevol poció casolana amb la qual els uns i els altres volen intoxicar el nostre ser o no ser.
Manel Martos és doctor en Humanitats i editor d'RBA.
