_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Territori (des)conegut

Les eleccions del 27-S semblen ser com les de sempre, però són diferents. Passa el mateix amb les candidatures: Algunes són les de sempre amb cares noves. I unes altres són noves, però amb gent que ja coneixem des de fa temps

Joan Subirats

Falta poc perquè passi “tot”. Pot ser que seguim igual (difícil, però no impossible), o que millorin (per a uns) i empitjorin (per a uns altres). És el que acostuma a passar després d'unes eleccions. Però, les eleccions del 27-S semblen ser com les de sempre, però són clarament diferents. I passa el mateix amb les candidatures que es presenten. Algunes són les de sempre amb cares noves. I unes altres són noves, però amb gent que ja coneixem des de fa temps. La gran coalició de Junts pel Sí apunta l'excepcionalitat. I exhibeixen per a això arguments sòlids: “Sense possibilitat legal de referèndum, el 27-S ho serà”, “ens unim persones molt diferents, ja que ara només hi ha dues opcions, i aquesta és la del Sí”, “no és hora de discutir què s'ha fet o deixat de fer, deixem-nos de partidismes i aprofitem una oportunitat única per canviar definitivament les coses”. Raons per defensar aquestes posicions no en falten. I les més importants les hi ha donat i les hi segueix donant tant el govern de l'Estat i el partit que l'hegemonitza, com també el principal partit de l'oposició.

Altres forces polítiques, com la CUP, comparteixen molts d'aquests criteris, però discrepen en un de fonamental: “Crearem plegats un nou país, però el vostre país no és el que nosaltres volem; no podem fer el viatge junts; la política compta i no és la mateixa la vostra i la nostra”. Els de Catalunya Sí que es Pot, s'apunten a la distinció que la política compta, i que no es pot anar juntament amb els que s'han entès sempre amb aquells que ara resulta que són els més dolents de la pel·lícula. Dins de la coalició hi ha independentistes, federalistes i altres tirades, però els uneix la voluntat de no dividir la gran majoria dels partidaris de l'autodeterminació amb el dilema “independència si-independència no”, apostant per un “només els catalans decideixen el seu futur sense esperar permisos” i diuen tenir aliats a Espanya. Volen que els seus vots siguin comptats com a favorables a l'autodeterminació, i de cap manera volen que se'ls confongui amb els altres. En efecte, “els altres” estan en espais en els quals ja escassegen els que veuen Catalunya com un subjecte polític amb capacitat per decidir el seu futur: “Decidir? Decidir quan ens deixin”, o “decidir, quan canviem Espanya”, també els del “no, però ja veurem” i els del “no, de cap manera”.

Tot això barrejat amb temes dels quals es parlarà en campanya. Per exemple, de si avança l'oferta educativa pública de 0-3 anys, de la renda bàsica, d'un sistema sociosanitari més eficaç i just del que tenim ara, del canvi de la nostra matriu energètica o de si Barcelona World és un exemple del desenvolupament que afavorim. Uns diran que primer cal fer la casa nova. Una casa on hi haurà de tot i que res serà igual que abans (excepte alguns dels administradors de finques anteriors que de moment seguiran). Uns altres diran que l'important és amb qui viurem, com ho farem i qui s'ocuparà de gestionar-ho. I els altres afirmaran que no cal canviar de casa (amb unes quantes reformes i una mica de pintura n'hi hauria prou).

La veritat és que la campanya no serà fàcil. Entrem en una dimensió poc coneguda. L'alegria amb la qual s'ha construït l'amalgama del Junts pel Sí no oculta com de complicat que serà navegar en aquella terra de ningú de “plebiscit, però amb partits comptant vots” o amb “anem plegats sense distincions al 27-S, però després ja tenim fets els comptes de com ho gestionem”. Les coalicions tenen vida pròpia, i molt més si dins hi ha molts “versos lliures”. Persones amb criteri propi que no volen ser només figurants. Ja que al final, en aquesta coalició, són tan o més importants l'ANC i Òmnium que CDC o ERC. Com es manté la capacitat de destriar de cadascun, quan s'ha fet una dura campanya en la qual tot s'ha barrejat i t'has hagut d'empassar qui no volies ni per anar al cinema? Tampoc ho tenen fàcil ICV-EUiA o Podem ja que renuncien a ser protagonistes en solitari sense que quedi clar com funcionarà el que acabi sortint. Estem entrant en un territori desconegut, però ho fem amb moltes coses i persones que ja coneixem. Alguns massa bé. L'ideal seria no concebre la campanya com “tot o res”, ja que probablement el 28-S estiguem una altra vegada enmig de tots dos extrems. I serà llavors quan els matisos, o sigui, la política, tornaran a ser imprescindibles.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_