_
_
_
_
_

Junqueras, cap de l’oposició?

Toni Cruanyes entrevista el líder d'ERC a TV3 després de la firma del decret de convocatòria d'eleccions, que Mas va rubricar dilluns al vespre

Entrevista de Toni Cruanyes a Oriol Junqueras.
Entrevista de Toni Cruanyes a Oriol Junqueras.TV3

La vetllada política va començar ahir a TV3 amb un telenotícies dedicat al pessebre “solemne i auster” escenificat al palau de la Generalitat. Els pastorets –els consellers, la presidenta del Parlament, el secretari– observaven el nounat: el decret de convocatòria del 27-S nascut d’un nou bolígraf històric d’Artur Mas. Catalunya, “nació mil·lenària”, com va reiterar Mas, va poder seguir en directe el nou capítol de l’epopeia del procés. Cinquanta minuts més tard li arribava el torn al “cap de l’oposició”, Oriol Junqueras.

Dir que Junqueras és cap de l’oposició és com quan Julio Salinas marcava gols però no convencia ningú com a davanter del Barça. Junqueras ha actuat tan poc de cap de l’oposició que fins i tot concorrerà amb Mas a les eleccions ordinàries-plebiscitàries. Toni Cruanyes va recordar l’obligació institucional de TV3 d’entrevistar un cop l’any el cap de l’oposició. La nit escollida sembla el complement ideal per a la imatge que els ideòlegs de Junts pel Sí volen comunicar: unió des de la pluralitat. La pluralitat que escenifiquen un president amb perfil de Kennedy local, envoltat de pedres gòtiques i d’acòlits, i un home gros amb una camisa desfilada pel botó del coll, que col·loquen en una butaca horrible de color taronja –de sala d’espera a cal gestor– i on és impossible seure-hi amb elegància.

Junqueras estava més accelerat que de costum. Parlava com si tingués al davant un cronòmetre. Va ventilar ràpid les preguntes sobre com es materialitzaria la independència: bufar i fer ampolles, en pocs mesos tot estarà a punt. No faltaran més declaracions solemnes convocant la ciutadania i el món “a un nou procés”, va dir Junqueras seguint el fil del que havia apuntat Mas una hora abans: “El món ens tornarà a observar. Siguem-ne conscients i tornem a oferir la nostra millor cara”.

El president de la Generalitat va dir als membres del seu govern que “es va quedar de pedra” quan Junqueras va donar el vistiplau a la llista unitària, segons La Vanguardia. Potser Mas no s’ho esperava perquè no sabia que el líder d’ERC ha estat tota la vida preparant-se per forjar aquesta coalició: ho va intentar a les eleccions europees, a Sant Vicenç dels Horts i a la universitat. I abans que ell ho va intentar molta altra gent, va prosseguir Junqueras a TV3, “per la qual, per honrar-la, no queda altre remei que aconseguir la victòria”.

Junqueras va afegir que ell un dia vol mirar als ulls els seus fills i néts i dir que va fer tot el que va poder. Josep Rull ja va evocar fa unes setmanes a la convenció nacional de CDC les converses futures que tindrà amb els néts. Fa temps que els néts són un actiu important del sentimentalisme independentista. Fa un any, un intel·lectual de la cosa em va preguntar: “I tu? Què diràs als teus néts quan et preguntin què feies durant la independència?”. Si tinc dubtes que tinguem la independència “a tocar”, com va assegurar ahir Junqueras, encara em resulta més difícil imaginar-me que tindré néts i, si els tinc, que dedicaré el meu temps a parlar amb ells del procés.

El procés és polític, sí, però també es tracta d’amor. Junqueras va reiterar que ell estima molta gent: els seus companys d’universitat, els joves de la CUP, els de la llista de Junts pel Sí. Va acabar confiant a Cruanyes que li sembla “molt trist” que el vot de tots els catalans junts no podria fer fora el PP del Govern espanyol. Els catalans no han votat mai tots junts res; de fet, mai cap nació mil·lenària o centenària ha votat tota unida el mateix. Potser té a veure amb “el dret a somniar” que Mas va citar. Si és això, jo m’hi apunto. A veure de què parlo amb els meus néts.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario Avui en Berlín y posteriormente en Pekín. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_