Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Les coses de can Josep Obiols

Més de mil cartes, 500 dibuixos i 20 ex-libris del gran pintor ‘noucentista’ arriben a la Biblioteca de Catalunya

Una mostra dels ex-libris de Josep Obiols donats per la família a la Biblioteca de Catalunya.

“Miri si hi ha unes postals, en francès; eren de Carles Riba, que les enviava des de l'exili i firmava Charles… Com que un cop acabada la guerra primer vam decidir marxar i després quedar-nos, precipitadament, van ser de les primeres que van arribar a casa; jo les anava a recollir a la bústia quan vivíem a Tres Torres i encara recordo la il·lusió i el temor de la primera”. L'hi demana amb la veu entretallada i una llàgrima furtiva Montserrat Obiols, filla gran del gran pintor noucentista, a la conservadora, que diu que sí, que ho mirarà entre el miler de cartes que, amb 20 ex-libris i estampes, 500 dibuixos de projectes editorials (potser alguns inèdits) i 40 llibretes, configuren el fons Josep Obiols que la família ha donat a la Biblioteca de Catalunya (BC).

“Si no has cobrat (ja supós que sí) però si per naps o per cols no haguessis anat a cobrar el xec del Banc de Barcelona abans del 26 hauries fet un mal negoci. El Banc de Barcelona ha fet suspensió de pagaments i a Barcelona hi ha un desori que esgarrifa. Sort que fa un temps abrilenc i les mosses que passen pel carrer cada dia fan més goig. Tristesa a les butxaques i alegria als carrers. Vols res més?”, es preocupa informalment per carta el 19 de desembre de 1920 el seu amic d'infància i barri J.V. Foix a pocs mesos del famós cartell que Obiols va realitzar per a l'Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana el 1921 i pel qual rep una “efusiva felicitació” de la mateixa entitat “per la manera admirable amb què ha sabut expressar la finalitat de la nostra associació en dibuixar aquest cartell”, com resa una altra missiva.

Obiols té aleshores 27 anys i aquell nen polit però decidit davant la senyera de fons (i que les declaracions de l'exministre de Cultura José Ignacio Wert sobre la “voluntat d'espanyolitzar els nens catalans” del seu departament fa només un parell d'anys va revitalitzar per les xarxes socials) li dóna un nom, cosa que li permet anar reunint encàrrecs del que avui s'anomena disseny gràfic molt vinculat al sector editorial, treballs dels quals elabora llistes amb el que va percebent: sí, fa números per “deixar la seva feina en un despatx mercantil i poder fer el salt a la pintura definitiva, que és el que volia”, explica l'editora Isabel Obiols, néta del pintor. I d'això el fons n'aporta carpetes plenes: ex-libris per a Joan Salvat-Papasseit, Francesc Cambó i el cirurgià Manuel Corachán; logos i marques d'aigua per a la fàbrica de paper Guarro, estampes per a llibres de l'editor Antoni Muntañola, dissenys per a la Revista de Catalunya i el ninotet Jordi per al setmanari homònim, el logotip de la col·lecció Biblioteca A Tot Vent de l'editorial Proa…

Obiols (1894-1967) seria un de les grans icones artístiques del Noucentisme: va pintar, per exemple, les llunetes del Palau Nacional de Montjuïc el 1929, una faceta mural que accentuaria després de la Guerra Civil (com les pintures de les dependències del monestir de Montserrat entre el 1943 i el 1951) forçat per la prohibició franquista d'exposar a qui es va significar amb la Generalitat republicana com pocs (l'Auca del noi català, antifeixista i humà és seva; va dissenyar el paper moneda de la Conselleria de Finances durant la Guerra Civil…). Però semblava haver nascut per al disseny editorial: lector fervent, amb el company d'escola Foix, tots dos amb 12 anys només, del Glossari d'Eugeni d’Ors a La Veu de Catalunya, sis anys després les cobertes per a dos àlbums on conservava els retalls dels textos són de les primeres obres que se'n coneixen.

ampliar foto
Dos dels fills de Josep Obiols, Montserrat i Raimon, flanquejats pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell (dreta), i la directora de la Biblioteca de Catalunya, Eugènia Serra.

De caràcter auster, poc propens a la publicitat, potser fruit dels seus orígens familiars (gent humil del camp i amb notable pes religiós que van muntar una carboneria al carrer Major de Sarrià), l'“alta i modesta figura” (Foix dixit) de Josep Obiols hauria estat còmoda en la sòbria presentació del seu fons. “És un acte de correspondència: el meu pare era producte i actor d'un determinat moment polític i cultural del qual aquesta mateixa biblioteca va ser un dels seus fruits”, va fixar l'expresident del PSC, cinquè i últim fill del pintor i protagonista dels cézannians olis del 1949 El Raimon escrivint i Migdiada, Raimon Obiols, en nom de les tres generacions que han tingut cura del fons fins ara. Un llegat del qual la directora de la BC, Eugènia Serra, va elogiar tant les cartes (amb un centenar de corresponsals de la mida de Joan Crexells, del seu amic Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, del seu mentor Joaquim Torres-Garcia, Xavier Nogués o la Institució dels Lletres Catalanes i el FAD) com les 40 llibretes, on s'observa la seva curiositat omnívora (mobles de disseny, armes, animals…) i que, gràcies a molts esbossos, “permeten resseguir el seu procés creatiu” que, en estar molt lligat al món editorial, és coherent amb la tasca del centre de concentrar el patrimoni d'aquest sector. La capacitat per “construir tant una obra pròpia com col·lectiva que va mostrar Obiols i tota la seva generació” encara té admirat avui el conseller de Cultura, Ferran Mascarell.

Tot el material ha reflotat en buidar el pis del barri de Gràcia on va viure al final el pintor amb la seva família i que fins ara ocupava una de les filles. Els dibuixos i papers reapareguts fan pensar a Montserrat Obiols que el seu pare “hauria pintat molt diferent al final si no hi hagués hagut la Guerra Civil, després de la qual va haver d'encasellar-se una mica amb els murals, molts religiosos”. I aventura: “Alguns llenços amb figures de pastors nus que hi ha a casa em recorden Picasso… Sí, hauria pintat diferent, però en tancar-se les fronteres amb la guerra i perdre contacte d'amistats…”. Quin munt de coses que surten i s'evoquen quan es buida un pis.