_
_
_
_
_

El doble de Thomas Mann

'Dins del cap d’en Bruno Schulz' recrea els mesos abans que Alemanya envaís Polònia

Autoretrat de Bruno Schulz.
Autoretrat de Bruno Schulz.

Dins del cap d’en Bruno Schulz recrea els mesos abans que Alemanya envaís Polònia. Som al 1938, a Drogòvitx, petita ciutat polonesa de la regió de Galítzia. Aquí serà on l’escriptor jueu polonès Bruno Schulz (1892-1942), protagonista d’aquesta breu biografia novel·lada, morirà al gueto d’un tret amollat per un agent de la Gestapo.

Però en aquesta narració som encara quatre anys abans, i la primera impressió és que l’autor de la ficció, Maxim Biller (praguenc que viu a Berlín, nascut el 1960), l’encerta mirant de molt a prop un retall de la vida de Schulz, escriptor de culte i clàssic polonès (Quaderns Crema va publicar fa uns anys, en un volum, les novel·les El sanatori de la clepsidra i Les botigues de color canyella). En la tria d’aquest moment concret de la vida de Schulz, cristal·litza la llum reveladora d’una obra, un escriptor i un conflicte.

Biller imagina que en aquells dies de 1938 (mentre l’antisemitisme creixia, mentre s’esvaïa la idea que els alemanys retindrien el seu afany expansionista, mentre la regió de Galítzia mostrava tota la seva fragilitat històrica enmig de grans potències...) Schulz veu algú que es fa passar per Thomas Mann. Però, com pot ser que Mann, el magne escriptor alemany, hagi anat a raure en aquest lloc de frontera, un lloc que passarà, sense solució de continuïtat, de mans soviètiques a les dels nazis i a mans soviètiques de nou? Schulz resol escriure a Mann per explicar-li que hi ha un home que es fa passar per ell.

El cas és que el sòsia de Mann es dedica, en la ment temorenca i extraviada de Schulz, a estossinar els habitants de Drogòvitx, a fuetejar-los sàdicament, mentre fa temps abans de marxar als EUA, vista l’ensulsiada que d’aquí pocs mesos escometrà els seus compatriotes i Europa. Aquesta novel·la és incòmoda pel que sabem de la vida de Schulz i per la desaparició literal en l’Holocaust de bona part dels seus veïns de Drogòvitx, i és incòmoda per l’ambigüitat amb què es tracta la figura de Mann, altíssim escriptor a qui Schulz escriu amb menys admiració que humilitat. Aquesta ambigüitat no és altra que l’escissió de la cultura alemanya als anys trenta.

Els lectors que han llegit Schulz reconeixeran en aquest relat l’atmosfera visionària, al·lucinada (alumnes que són aus estranyes, veïns intrigants, passatges d’entreson...) de les obres del polonès, i hi veuran una al·legoria de descodificació indicible, però suggestiva, per la complexitat del moment històric i el seu correlat intel·lectual. Els lectors menys atents a aquestes obres d’escriptors sobre escriptors hi veuran, fora d’això, alguns dels clixés de la literatura centreeuropea: els soterranis amb una lluerna que dóna al carrer, el món d’ahir dels cafès amb impressors i editors, la fèrtil capacitat de veure presagis de la catàstrofe bèl·lica.

Vet aquí un llibre per a lletraferits, i cal que ens quedem en primer lloc amb la invitació exemplar a llegir Schulz. En segon lloc, amb la magnífica i fluïda traducció de Carles Andreu. I també amb la lliçó, com hem dit més amunt, de triar bé el moment clau de la vida d’un autor (en lloc dels llargs biopics que només ens retarden l’accés a l’obra de l’escriptor homenatjat). Cal dir finalment que Schulz —el Kafka polonès— és un dels autors dels quals, per mor de la seva vida recòndita i el destí terrible, per la qualitat de l’obra escrita i el mite d’un manuscrit perdut, s’han fet més recreacions biogràfiques.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_