La inèrcia de les tendències

Abans de publicar la seva primera novel·la, Primavera, estiu, etcètera (2011), els lectors de Vilaweb —aquella revista digital que, a vegades, per conèixer què pensa algú sobre la realitat, en comptes d’entrevistar-lo s’estima més confiar en la poca fiabilitat de les xarxes socials— ja podien saber des de 2007 que Marta Rojals (Palma d’Ebre, 1975) era una escriptora dotada d’un enorme instint per retratar les penúries d’una generació —la seva— que no havia aconseguit integrar-se al mercat laboral i a la qual s’havia escatimat el confort promès.

En els articles que hi escrivia ja es podia veure que Rojals entenia l’articulisme com la vehemència i la tensió d’un instant suscitat per les diferents maneres d’exasperar que tenen tot sovint les coses de cada dia. També s’hi observaven una sèrie de fets gens secundaris: que l’autora no considerava que la lògica del discurs fos un factor insignificant, que posseïa uns recursos argumentatius retòricament sòlids, que sabia descriure i narrar, que aconseguia coordinar les distintes parts del discurs, i que tant l’humor com la ironia, a les seves mans, esdevenien unes eines eficaces de persuasió. Ara, a No ens calia estudiar tant, el lector té l’oportunitat de llegir una selecció d’aquells textos, que tant poden interessar als lectors a qui agrada seguir la crònica de les últimes tendències de la societat com als partidaris del pensament senzill de les consignes.

No ens calia estudiar tant, de fet, és un llibre que conté dos llibres. D’una banda hi ha el que està destinat al lector que ja sap cap a quina banda es dirigirà l’autora per concloure l’article, que ja coneix per endavant quins són els propòsits de les el·lipsis que practica, que ja sap cap on es decantarà el xoc de conceptes que fa servir, quin és el final gens sorprenent que busca: la culpa de tots els mals, de totes les adversitats i tots els contratemps quotidians, de totes les incongruències morals, de les iniciatives dements que surten dels despatxos, de les estafes que sovintegen en l’àrea dels afers públics, dels tòpics del llenguatge, de les coses que no funcionen, de l’absurd de tot plegat, pot ser de Jiménez Losantos, de Vargas Llosa o del diari El Mundo, pot ser de la Casa Reial, pot ser dels no creients en el nacionalisme —altrament anomenats “dependentistes”, per no usar el despectiu “botifler”—, pot ser de Ciutadans —dit a la manera castellana, per fer riure—, pot ser de Duran i Lleida, i és sempre, sempre, de la Constitució, del govern d’Espanya i del Partit Popular de Mariano Rajoy. No és que aquest bloc d’articles no pretenguin la perfecció ni s’alimentin de la subtilesa estilística —la majoria d’ocasions, gairebé—, però en línies generals el que hi predomina és la voluntat d’escriure com si res fos dificultós, ambigu o impur per satisfer la criatura única i vasta de l’orgull malferit del públic nacionalista: el que predomina aquí és la inèrcia que manté els prejudicis.

Per sort, però, a No ens calia estudiar tant hi ha també un altre llibre, que s’avé molt més amb el que s’insinua en el títol, directament vinculat amb la realitat incòmoda que planteja la narrativa de Rojals —sobretot a L’altra, la seva segona novel·la—, amb les “maneres de dissimular, de fer veure que encara som allò que ja no podem ser”, amb “l’antiga classe mitjana que pot fer veure que encara ho és, perquè ha heretat les escorrialles d’un estat del benestar en ruïnes i un armari de l’Ikea ple de roba de fa cinc anys”. És aquí on excel·leix la capacitat de l’autora per fer visible la complexitat de l’ambient deforme i la vida artificial provocada pel caos econòmic —en comptes de jutjar, descriu i comprèn—. I és aquí on es constata com el costumisme urbà pot convertir-se en matèria de coneixement “perquè en aquests hòmens i dones ens veiem a nosaltres mateixos”. Davant de la pregunta “Com et veus d’aquí a set anys?”, Rojals escriu: “Des que podem pensar i fabular, potser mai abans la resposta que tenim al cap no s’havia acostat tant a un desig”. Però és aquí, també, on l’ansietat de futur es pot neutralitzar gràcies a algun esclat de bellesa, i dir, per exemple, que “Els gossos feliços, com els matins plàcids i els mars d’abril, són la mesura de la civilització”.