Olor de biblioteca
Barcelona manté la Pere Vila, de 1934, i dissenya espais polivalents, com la Joan Maragall
Vuitanta anys separen dos mons a les biblioteques de Barcelona. La més antiga, la Pere Vila, que va ser inaugurada el 16 d’abril de 1934, i la més moderna, la Joan Maragall, de Sant Gervasi, de l’any passat. Gairebé un segle d’història: del llibre i les revistes com a únic servei a un ventall d’activitats culturals que no deixa de créixer. La Pere Vila és avui la biblioteca escolar del col·legi de primària del mateix nom i de l’IES Pau Claris. Però sembla ancorada en el passat pel mobiliari, pels colors i, sobretot, per l’olor de llibre i fusta vella. Manté les originàries llargues taules de fusta, les cadires de respatller baix, les prestatgeries amb motllures per sostenir els prestatges —avui molts caiguts—, els llums que il·luminaven les tardes d’estudi —ara no funcionen—, i fins i tot ha arribat fins avui una altíssima cadira que utilitzaven les bibliotecàries darrere del seu taulell. També conserva el moble revister i dos gerros que en anys de la República lluïen amb flors en els dies de primavera i d’optimisme. Que no van ser molts, segons es desprèn de les entrades del dietari Les bibliotecàries. Diari de la Biblioteca Popular Pere Vila 1933-1939 (Morsa).
Un llibre que recull el dia a dia d’aquesta biblioteca explicat per les dues dones que la portaven, Rosa Sarrado, que n’era la titular, i l’auxiliar, Concepció Múnera. Una obligació per a elles, com per a la resta de les bibliotecàries, dins el sistema de biblioteques populars de la República. L’Escola Superior de Bibliotecàries —i la xarxa de biblioteques populars— es va crear el 1915 sota l’impuls d’Eugeni d’Ors i posteriorment de la mà de Jordi Rubió a partir dels anys vint. Una activitat que no va parar ni durant la Guerra Civil. I és el director de l’Escola un dels noms que apareix en nombroses entrades del dietari, perquè a ell es dirigeixen per a infinitat d’assumptes. La primera entrada és del 27 d’abril del 1933: “Ahir el Nostre Director Técnic, Jordi Rubió, ens acompanya a aquesta Biblioteca. L’aspecte de la sala m’ha resultat més simpàtic de lo que pensaba”, escriu Sarrado, que és qui fa la majoria de les anotacions.
En llibretes enquadernades de tapa negra, amb cal·ligrafia petita i clara seguint línies, les bibliotecàries donaven compte de tot. Dels encàrrecs als fusters i electricistes abans d’obrir-la i de l’arribada de llibres que un per un havien de ser classificats i indexats. La biblioteca s’obre el 16 d’abril de 1934 amb un fons de 4.080 volums: “Ha sigut ben solemne. L’ha presidit el Sr. Ventura Gassol, en nom del president de la Generalitat i el Batlle de la Ciutat, Carles Pi i Sunyer. Segurament, degut a la poca propaganda que s’ha fet, no hem tingut poble; però potser ha valgut més per el bon ordre de la Sala”.
El llibre que ara recull part d’aquests dietaris ha vist la llum per una sèrie de causalitats. La primera, el descobriment de les llibretes, que van dormir durant dècades en algun dels mobles de la biblioteca fins que els va descobrir Núria Mulé, una altra bibliotecària, que escriu el pròleg del llibre. “Era a finals dels anys vuitanta o principis dels noranta quan vaig fer una suplència en aquesta biblioteca. La seva lectura em va impactar molt perquè descrivien les amargors de la guerra. Poc temps després, el 1994, vam publicar-ne uns extractes en una revista professional”, explica.
Un donatiu de l’indià Pere Vila
Aquesta escola és deguda a la munificència de Pere Vila i Codina exemple de Ciutadans”. Diu la inscripció en pedra de la façana de l’edifici de la biblioteca Pere Vila, el bloc central del conjunt escolar que va ser possible per un generós donatiu de l’indià. Nascut a les Oluges (Segarra) el 1860 i sense instrucció, va emigrar a l’Argentina el 1875. Allà va fer fortuna a la ciutat de Rosario de Santa Fe amb grans plantacions, i a la seva mort va repartir la seva fortuna en donacions. “Va posar com a condició que s’aixequés un col·legi per educar nens de famílies sense recursos i que portés el seu nom”, explica Carmen Codines, directora de l’escola de primària Pere Vila. La biblioteca va ser pública fins fa uns 15 anys, quan el consorci de biblioteques va decidir que n’hi havia dues de properes, la de Fort Pienc i la Francesca Bonnemaison, que eren més modernes. Des de llavors només dóna servei als alumnes de l’escola de primària i als de l’IES Pau Claris —“no entenc per què li van canviar el nom, per què no respecten la voluntat de Pere Vila”, es queixa Codines— i funciona gestionada pel centre escolar. “És a dir, que funciona pel voluntarisme d’alguns professors i amb una dotació que depèn de l’escola”, afegeix. Reben préstecs de llibres de la biblioteca de Fort Pienc i la Francesca Bonnemaison en funció del que necessiten.
A la històrica sala —que pràcticament va sortir indemne dels bombardejos de la Guerra Civil— s’ha habilitat un racó per als més petits amb mobiliari modern i un altre amb ordinadors. També s’han modernitzat les persianes i finestres, però el pas del temps es nota en el que devien ser unes llustroses taules de fusta. Alguns dels mobles originals, com la gran calaixera que contenia els milers de fitxes dels llibres, s’han col·locat a l’entrada del col·legi. Tot just queden sencers els llums de taula: “Els hem retirat i s’haurien de recuperar, com les taules, però això costa diners”, diu la directora, que lamenta que la biblioteca més antiga de Barcelona hagi caigut en l’oblit.
Abans de la guerra, el dia a dia de la biblioteca transcorre en la lluita per aconseguir més lectors —“L’aspecte de la sala feia goig, han vingut 36 homes”, diu l’entrada del 20 d’abril de 1934— i posar ordre en els horaris perquè la biblioteca era pública, però també d’ús dels escolars del Pere Vila. Per les notes del primer any de funcionament es dedueix que la manca de lectors era el que més els preocupava: “Hem enviat una carta adreçada als directors dels diaris barcelonins amb l’horari de la Biblioteca i trobareu una llista de llibres darrerament rebuts”. A l’any de l’obertura —quan es va obrir la segona, la Ignasi Iglésias—, els lectors sol·licitaven emportar-se els llibres en préstec, cosa que va suposar múltiples anades i vingudes fins que no es va regular, a partir de març de 1936. Podien endur-se llibres els més grans de 15 anys que deixessin un dipòsit de 10 pessetes. L’altra alternativa era presentar una “carta de presentació”, cosa que va generar bastantes anècdotes: “Un estudiant pobre madrileny es queixa de no trobar cap persona a Barcelona. (...) finalment ha portat la tarja signada per un cap de Policia”.
La segona casualitat que va desencadenar la publicació del llibre té a veure amb el fet que molts usuaris de la biblioteca han estat alumnes del Pere Vila. Una d’elles, Elisa Pereza, buscava un dia a internet l’horari de la biblioteca quan va trobar la informació de la revista en què Mulé els havia extractat: “Jo vaig estudiar a l’escola i anava a la biblioteca per estudiar o llegir mentre esperava que la mare vingués a buscar-me. Jo vaig utilitzar aquestes taules, les mateixes amb què es va inaugurar”. Va comentar la troballa a un editor que coneixia, Gabriel Bravo, de l’editorial Morsa, i es va posar en contacte amb una altra antiga estudiant del col·legi, Sònia Pomares, una historiadora que es va encarregar de la transcripció dels dietaris. Pereza va realitzar les il·lustracions que acompanyen les entrades dels llibres: “No em va costar molt perquè me’n recordava bastant i em vaig sorprendre en veure, quan la vaig tornar a visitar, que moltes coses estaven igual”. A l’editor li va agradar la proposta perquè quadrava amb el caràcter del segell, al voltant de la memòria. “Però no la històrica, ens interessa la intrahistòria, la que explica la vida quotidiana de les persones i que, alhora, reflecteix la societat i l’època”, comenta Bravo.
Les bibliotecàries no fan cap esment de l’enrarit clima polític previ a la guerra. Parlen de la seva quotidianitat, dels llibres que desapareixen, dels que cal relligar, de les revistes més sol·licitades. De fet, hi ha una entrada el mateix 18 de juliol de 1936 que ni l’esmenta: “Em demana una llegidora si li vull ensenyar el maneig de l’enciclopèdia, no cal dir que ho faig molt a gust”. És un mes més tard, el 18 d’agost de 1936, quan sí que apareix un esment: “Un mes que la biblioteca ha estat tancada al públic a causa del moviment revolucionari del dia 19 de juliol”. Llibres que ja no es tornen perquè els havien agafat joves que són cridats a files, menys públic, sobretot infantil. Tancaments sobtats per les sirenes que advertien dels bombardejos; la primera d’aquestes entrades és del 17 de febrer de 1936: “A les cinc de la tarda hem hagut d’abandonar la Sala per a refugiar-nos, als pocs moments però s’ha recuperat l’aspecte normal”.
“Sí que es notaven certs canvis en l’escriptura, de vegades semblava com més precipitada, però en general, va ser de fàcil transcripció. També es traslluïa certa ideologia, la de dones de certa posició”, apunta Pomares. Arribaven amb Ferrocarrils de la Generalitat i metro i pertanyien a famílies benestants, cosa habitual en les bibliotecàries d’aquella època. El 20 de desembre de 1937, s’anota: “Avui he portat a la biblioteca el germà de la nostra minyona. Un xicot jove, tímid (...)”. Una altra, del 16 de gener de 1938: “avui quan sortia del metro han tocat les sirenes d’alarma. M’he estat uns deu minuts al metro, però m’hi trobava tan malament enmig d’aquell populatxo que me n’he anat a casa tot i tenint molta por”.
Les entrades de 1938 reflecteixen la por dels bombardejos, els constants tancaments de la biblioteca i les fallades de la llum. Diuen el 4 de febrer de 1938: “els llegidors que més s’exposen als bombardejos són uns quants vells que no han deixat mai de venir. Serà la molta afició als llibres, o el poc amor a la vida?”. La del 24 de desembre de 1938 és l’última entrada en català, la vigília del dia de Nadal. Després dues pàgines en blanc fins a reprendre el dietari gairebé un any després, l’1 de desembre de 1939, sota el títol: “Any de la Victòria”. A partir d’aquest moment escriuen en castellà. “Els dietaris van seguir molts anys, però ens vam plantejar fer el tall un any després de la reobertura després de la guerra”, diu Pomares. Algunes entrades d’aquesta època deixen clar el canvi de règim. Com la del 6 de desembre de 1939: “Hem tingut 38 lectors adults. La majoria d’ells s’acomiaden saludant braç enlaire”. L’última anotació que recull el llibre és la del 12 de gener de 1940: “Hem rebut una fotografia del Generalísimo Franco, de la Central de Biblioteques Populars”.
Espais per estar-s’hi
D’aquelles biblioteques històriques, com la mateixa Pere Vila, en les quals el llibre era la columna vertebral, s’ha passat a una realitat molt diferent. S’estan convertint en un espai de trobada i de realització de múltiples activitats: alfabetització digital, clubs de lectura, presentació de llibres, estudis i treballs escolars, tallers de memòria... Tantes, que el préstec de llibres, durant dècades el veritable ADN, ara representa el 30% de l’activitat en el cas de les biblioteques de Barcelona.
Són equipaments d’un èxit rotund. Els seus usuaris es compten per milers. A les de Barcelona, que té una xarxa de 40 centres municipals, van tenir l’any passat gairebé 6,5 milions de visites. O el que és el mateix: 25.000 visites al dia. Són, des de fa anys, l’equipament més ben valorat per la ciutadania —la nota no baixa mai de notable— i, a més, no representen un cost alt per càpita. “A cada barceloní li costa 15 euros a l’any, és a dir, com dues entrades de cinema en dies de tarifes reduïdes”, explica la gerent del consorci de Biblioteques de Barcelona, Assumpta Bailac.
En conjunt, Catalunya té 381 biblioteques amb prop de 3.600.000 inscrits que tenen carnet, que en el cas de Barcelona és el 55% de la seva població. En 2014, les biblioteques catalanes van tenir prop de 25 milions de visites, segons dades del Departament de Cultura.
Per a la gerent de Barcelona, una de les claus de l’èxit ha estat l’adaptació d’un equipament a la mateixa societat, i per això, en aquest moment, l’univers digital és el que mana. El diagnòstic de cara al futur és que cal més participació de la societat en els projectes de les biblioteques i més proximitat, una qüestió que en el cas de Barcelona es dóna per bastant aconseguida perquè la xarxa de biblioteques és molt capil·lar en el conjunt dels 10 districtes.
Com han de ser les biblioteques del segle XXI? Espais per estar-s’hi, llegir, fer altres activitats culturals i parlar, seguint el camí que marquen algunes de les biblioteques europees més noves, com la de Hèlsinki —en què hi ha sales per llegir còmodament en gandules, tocar la guitarra o fer un muntatge audiovisual—, la central de Birminghan o les de països com Dinamarca i Holanda. “Totes les grans biblioteques europees que treballen en aquesta línia no són petites, com les nostres. De les de Barcelona, la Jaume Fuster és la més gran, amb uns 4.000 metres quadrats, però per seguir els models de Birminghan o Dinamarca necessitem la biblioteca provincial que encara no tenim”, afegeix.
Aquesta biblioteca —que ha de construir el Govern central, com ha fet a la resta de capitals de província— s’ha d’aixecar al costat de l’Estació de França i tindrà una superfície de 14.000 metres quadrats. “La raó és senzilla, les noves biblioteques necessiten espais flexibles per fer tallers o altres activitats, i això no es pot fer en edificis petits”, afegeix. La biblioteca Joan Maragall, a Sant Gervasi, la més nova de la xarxa municipal, és la que més s’aproxima a aquesta concepció d’un lloc per estar-se, amb amplis espais de treball al costat de petits racons de lectura i altres on les xerrades són habituals.
El futur de les biblioteques també passa, de fet ja està passant, per tot el que suposi la dinamització digital. “Digitalització dels fons, més serveis digitals, accessibilitat dels dispositius mòbils, lectura de premsa digital i revistes a les biblioteques o als dispositius, servei de préstec de llibre digital —Ebiblio—, i programació cultural també en dimensió digital, com ara muntar conferències amb autors en streaming”, enumera la gerent del consorci.
Precisament el servei de Biblioteques de la Generalitat ha realitzat la digitalització de tots els diaris de les biblioteques que es van fer durant 70 anys dins del projecte “Testimonis bibliotecaris”. “Un dels centenars de diaris que s’han digitalitzat és el de la Pere Vila, per la qual cosa ara qui vulgui pot conèixer la història concreta de les bibliotecàries d’aquest centre i de molts altres”, apunta Carme Fenoll, cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat.
La bateria de noves activitats de les biblioteques —alguna acabada de posar en marxa, com el préstec digital— persegueix, a més, resoldre el forat generacional d’usuaris que es produeix entre els últims anys de l’educació primària fins a la proximitat de la universitat: un món adolescent que viu completament en mode digital.
Sobre la firma
