Merkel s’enfronta al dilema més gran del seu mandat
La cancellera ha de triar si deixa caure Grècia o busca un pacte molt impopular a Alemanya
A cada canceller alemany li correspon un conflicte que marcarà el seu paper en la història. Helmut Kohl va dirigir la reunificació del país; Gerhard Schröder es va enfrontar a la reforma de l'Estat del benestar. A Angela Merkel li ha arribat el seu moment. La dona que governa la superpotència europea des de fa una dècada haurà de prendre aquests dies la que probablement sigui la decisió més difícil del seu mandat: o deixa caure Grècia i carrega amb la responsabilitat de ser la cancellera que va permetre la ruptura de l'euro o es compromet en la recerca d'un acord complicadíssim que serà rebut malament en el seu partit i per la seva opinió pública.
Per a Merkel ja va ser molt difícil fa unes setmanes convèncer els alemanys de prestar a Grècia una altra vegada uns quants milers de milions d'euros. Però després del fracàs polític que per a la cancellera va suposar l'oxi [no] en el referèndum de diumenge, el seu marge de maniobra és molt més estret. “La consulta ha canviat les coses. Ara només pot acceptar un acord sota el principi més a canvi de més. És a dir, [el primer ministre grec] Alexis Tsipras haurà de fer una oferta més substanciosa que l'anterior. I només en aquell cas, Merkel podria oferir algun senyal per anar ella també més enllà, per exemple, reduir la càrrega del deute grec”, assenyala Josef Janning, analista a Berlín del think-tank ECFR.
Crítiques de l'SPD a Gabriel per la seva duresa després del referèndum
Què passaria a Alemanya si s'apliquessin les mesures d'estalvi que ha hagut de fer Grècia? “Hauríem d'estalviar a l'any 170.000 milions d'euros. Seria l'infern”. Aquesta és la resposta que donava fa uns dies Peer Steinbrück, ministre d'Hisenda en el primer Govern d'Angela Merkel i candidat a canceller dels socialdemòcrates en les últimes eleccions. Lluny d'aquest discurs, i del que mantenien fins que van entrar en el Govern de gran coalició el 2013, els líders del Partit Socialdemòcrata (SPD) competeixen ara en duresa amb els democristians contra Atenes.
Tot just quan es va conèixer la victòria del no, Sigmar Gabriel, vicecanceller i líder de l'SPD, va assegurar que el primer ministre Alexis Tsipras havia trencat els últims ponts amb Europa i que era "pràcticament inimaginable" mantenir les negociacions amb Atenes. El mateix dia de la votació, el president del Parlament Europeu i membre de l'SPD, Martin Schulz, avisava els grecs que un no suposaria la introducció immediata d'una nova moneda i que perillaria el pagament de pensions i salaris públics. Aquest dur discurs —que l'endemà va ser matisat per la realitat— ha despertat les crítiques del sector esquerrà dels socialdemòcrates.
Fa temps que els més díscols del partit retreuen a Gabriel haver girat massa al centre en defensar amb afany el tractat de lliure comerç entre els EUA i la UE o l'emmagatzematge de dades de ciutadans. Els seus pronunciaments sobre Grècia han despertat ara la indignació. “Hem après del 1914, quan ens vam dirigir com a somnàmbuls a la I Guerra Mundial. Només superarem la crisi actual a través del diàleg, no amb una escalada verbal”, va dir Axel Schäfer, sotscap del grup parlamentari socialdemòcrata.
Però fins i tot si Merkel i els altres europeus arribessin a un acord amb Tsipras, la cancellera hauria de recórrer a tot el seu capital polític per convèncer els seus compatriotes. El problema no seria tant aconseguir una majoria al Bundestag, on la gran coalició de democristians i socialdemòcrates compta amb 504 dels 631 escons. Les resistències vindrien de l'opinió pública, del seu propi partit i fins i tot del seu Govern. “Si hi ha un acord, Merkel es veurà obligada a demanar als alemanys que confiïn en ella, com va fer Kohl amb el Tractat de Maastricht. Però aquest no és el seu estil. No és una política amb una visió d'Europa. Ella és una pragmàtica”, afegeix Janning.
L'estratègia d'esperar
Mentre Merkel decideix, la causa del Grexit (o sortida de Grècia de l'euro) va guanyant cada vegada més suports a Alemanya. Economistes com l'influent Hans-Werner Sinn senten que els últims esdeveniments confirmen les tesis que fa anys que està defensant, i que la millor solució tant per a Grècia com per a l'eurozona seria reinstaurar la dracma i confiar que la devaluació de la nova moneda animi l'economia.
Però la duresa alemanya no s'explica només per l'economia. També hi pesa la inclinació a les normes i el convenciment que si avui es transigeix amb Grècia, demà hi haurà més països en la mateixa situació. I també hi ha un component personal. “No més milers de milions per a Grècia. Necessitem la nostra cancellera de ferro”, clamava aquest dimarts la portada de Bild, il·lustrada amb una foto de Merkel caracteritzada com Otto von Bismarck. L'animadversió davant les autoritats d'Atenes —inflamada amb declaracions com la del recentment dimitit ministre Iannis Varufakis, que va qualificar de "terroristes” els creditors— ha contagiat la premsa seriosa. “Els xantatgistes d'esquerres que han enganyat el seu poble com Tsipras no podran vèncer amb els seus bruts trucs”, tuitejava diumenge un dirigent de la CSU.
Merkel ara ha de decidir. L'estratègia d'esperar que tants èxits li ha donat en la política interna ha fracassat a Grècia, on ha comès errors de gran envergadura, com infravalorar els efectes recessius de les retallades. O, a l'inici de la crisi, posposar l'aprovació del primer rescat amb l'esperança de guanyar unes eleccions regionals, comicis que el seu partit acabaria perdent de totes maneres. Wolfgang Schäuble —titular de Finances—, probablement el ministre més influent del seu Govern, considera des de fa temps que Grècia és un cas perdut per a la zona euro. Fins ara Merkel li havia portat la contrària per motius polítics i geoestratègics. La pregunta que molts es fan aquests dies a Berlín és si la victòria del no al referèndum ha empès a la cancellera al bàndol contrari.
Sobre la firma
