_
_
_
_
_
Editorial
Es responsabilidad del director, y expresa la opinión del diario sobre asuntos de actualidad nacional o internacional

Resposta errònia

Un canvi de Govern ha d'anar més enllà del tràngol personal d'un ministre

És possible que el president del Govern abordi un dia d'aquests algun canvi o reajustament en el seu equip ministerial. Entra dins de les seves competències dur-lo a terme quan vulgui o no fer-lo mai, com recorden insistentment els seus col·laboradors a falta de més bon argument que el purament formal per explicar els dubtes i titubejos de les últimes setmanes. Resulta estrany canviar el Govern quan falten pocs mesos per a les eleccions generals, però, en qualsevol cas, Mariano Rajoy ha de ser conscient que s'equivoca si introdueix canvis en funció dels problemes personals del ministre d'Educació i Cultura, José Ignacio Wert.

Editorials anteriors

Rajoy sempre s'ha mostrat poc inclinat a alterar la composició del Gabinet sota la pressió de l'opinió pública, en una actitud de rebot psicològic a veure's condicionat per ella. L'endemà de la patacada municipal i autonòmica del 24 de maig encara no havia comprès que les urnes havien emès un mandat evident de canvi polític. A poc a poc ha variat d'actitud, ha introduït alteracions mínimes en l'equip directiu del Partit Popular. En tres anys i mig només ha decidit canvis en el Govern per circumstàncies forçades: la renúncia d'Alberto Ruiz-Gallardón, el cessament-dimissió d'Ana Mato i la substitució de Miguel Arias Cañete per desplaçament al col·legi de comissaris europeus.

Si el cap del Govern duu a terme ara un reajustament ministerial, de cap manera pot limitar-se a substituir un ministre que sol·licita el canvi per motius personals. Seria completament irreal imaginar-se que la ciutadania acceptarà aquest tipus de relleu com si fos la resposta adequada a un temps polític nou. Més li valdria fixar-se a comunicar la idea de gir polític al centre, com la que transmeten persones del perfil de Cristina Cifuentes, la nova presidenta de la Comunitat de Madrid, tant pel to de les seves intervencions públiques com per la cintura demostrada en la negociació d'un pacte d'investidura amb Ciutadans.

És evident que Rajoy desconfia profundament de la política de pactes. Havia suposat que el balanç econòmic seria suficient per a la reelecció i li sembla inconcebible que la societat no reconegui els seus esforços per redreçar la situació del país. La realitat és obstinada: aquests petits canvis basten per retenir el vot dels convençuts, però no per treure de l'abstenció electors desencantats o atreure els d'altres sectors, sense els quals s'arrisca a perdre la Moncloa.

No és irrellevant que Rajoy diagnostiqui “problemes de comunicació” com la causa de les derrotes a les eleccions autonòmiques i municipals. Tanmateix, la sèrie de vaivens a la qual hem assistit a compte de la crisi de Govern —i els que ahir mateix es van produir sobre la devolució als funcionaris de la paga que van perdre el 2012—, evidencien no tant un problema de comunicació com de fort nerviosisme, de coordinació i d'autoritat política en el conjunt constituït pel Govern i l'organització del Partit Popular, que Rajoy s'ha declarat disposat a dirigir alhora.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_