Billy Budd, de Melville
La qüestió és moral: ¿és castigat perquè ens és insuportable la santedat absoluta?
Alba Editorial, una de les pioneres en l’edició d’autors clàssics d’ençà que, gràcies al sentit comú, es van tornar a posar de moda, acaba de publicar una nova traducció de la més gran de les novel·letes de Herman Melville (1819-1891): Billy Budd, marinero, traducció de Miguel Temprano (Barcelona, Alba, 2015). En català ja disposàvem de traduccions esplèndides, publicades per les editorials Deriva i Bromera, els anys 1997 i 2000 respectivament. Per a qui desitgi llegir-la ara en una nova traducció, car som poliglotes, que ara agafi aquesta i en frueixi: Tolle, lege!
Aquesta obra de Melville va ser escrita el 1885, però es va perdre i no va ser descoberta, per atzar, fins el 1919. Amb totes les garanties filològiques, es publicava per primera vegada el 1924, per a admiració, entre d’altres, del gran crític i novel·lista E. M. Forster, que va jutjar que la millor novel·la del món era Moby Dick, i que la millor narració era aquesta d’avui, del mateix autor.
Billy Budd és un mariner que s’enrola en un vaixell de l’Armada Britànica després d’haver estat assaltat el vaixell en què Budd viatjava, que es deia —aquestes coses mai no són casualitat en el món de Melville— Drets de l’Home. Tan bon punt puja en aquell vaixell anglès en qualitat de foretopman, és a dir, gabier —el mariner que s’enfila a la cofa; altra vegada cosa significativa, perquè des de la cofa és des d’on s’albira tot el que pot veure—, Billy Budd demostra posseir un caràcter angelical, d’una bondat natural no sollada ni per l’experiència, ni per les doctrines, ni per cap dimoni, un jove que excita l’amistat de tota la tripulació. És, en el bon sentit de la paraula, bo. Però vet aquí que el mestre d’armes del vaixell, Claggart, li agafa antipatia des del primer moment, possiblement per enveja, tal vegada —així ho diu un estol de crítics— per una barreja de desig homosexual i de repressió d’aquest desig. El cas és que un dia Claggart acusa Billy Budd d’una malifeta de la qual no és culpable, i això treu de polleguera Billy Budd, que mata el calumniador. El capità del vaixell, home de principis rigorosos, no té cap més remei que fer penjar, en un dels pals del vaixell, aquest home que, segons la consideració de l’acompanyada, i també del lector, és un home just allà on n’hi hagi hagut, i que ha matat mogut per un rampell de justícia natural, elemental: això comporta, de vegades, el crim comès per un innocent absolut. Espero no haver espatllat la curiositat dels lectors; d’altra banda, allò important en Melville són sempre les insinuacions i les ambigüitats, de les quals només n’he assenyalat una, no mancada d’importància.
Això és el que entra en joc en aquesta gran narració de Melville, el gran mestre del XIX nord-americà: ¿pot mai ser considerat culpable un home que ha matat mogut per un sentit de l’honor que supera, segons una determinada moral, tota legislació, més encara la tan estricta de la marineria? Tots els lectors deuen recordar fins a quin punt l’acte de matar propi de la cerimònia del duel —que és una herència de l’assassinat legítim que es va practicar a moltes societats cultes europees a tota l’Edat Mitjana i fins ben entrat el XVI— no té res a veure ni amb prendre’s la justícia per compte propi ni assassinar amb nocturnitat i traïdoria.
La gran qüestió aquí és, doncs, d’ordre moral: ¿fins a quin punt l’executor de la justícia, el capità, pot entendre els motius tan complexos que han mogut Billy Budd a l’assassinat? ¿No és Billy Budd, com també el seu Bartleby, una mena d’àngel a la terra, que és penjat precisament perquè als codis legals els resulta impertinent, insuportable i tot, la santedat absoluta? Així ho va dir Rilke: tot àngel és terrible, i la seva maldat —com ara la de l’arcàngel Miquel expulsant Adam i Eva del Paradís— no entra en cap categoria de la moral humana: la transcendeix per un designi sobrenatural.
L’obra és d’una categoria literària fora mesura. I l’argument posseeix prou insinuacions d’ordre psicosexual que no és estrany que Benjamin Britten en fes una òpera també de gran bellesa, amb llibret —un altre senyal— del ja esmentat E. M. Forster. Hi ha excuses per no llegir Moby Dick de dalt a baix; no n’hi ha per deixar de banda aquesta novel·leta.
