Atrapat al Sónar Nit

De vegades és difícil entrar al Sónar Nit. Més estrany és no poder-ne sortir. Eren prop de les 5 de la matinada d'avui dissabte i un veterà i fibrós guàrdia jurat impedia marxar als que portessin algun tipus de bossa i es neguessin a deixar que l'agent la registrés. “He sobreviscut pels pèls a Skrillex, deixi'm tornar a casa, per Déu”, vaig etzibar al guàrdia. “Doncs obre la bossa”. No va servir de res clamar pels meus drets, subratllar l'absurd de la mesura, apel·lar a la resistència civil davant l'autoritat exercida arbitràriament –fins i tot citant Guillem Tell– i recalcar que a un li poden prohibir l'entrada a un lloc però no la sortida, home. L'escena va atreure diversos curiosos, llauners i ànimes que encara buscaven entreteniment. El més lògic hauria estat transigir, però després d'haver vist Colau a la tarda i amb la tralla de Skrillex i les copes un es està així com rebel sense causa. El recurs de "vostè no sap amb qui està parlant" es va revelar inútil perquè efectivament, no ho sabia, ni li importava un rave. La veritat és que a aquelles altures tampoc li podria haver dit qui era jo mateix. De fet em palpava i estava insensible, amb el tacte rar, com si les explosions de so m'haguessin practicat un peeling radical.

Vaig rebobinar el que havia estat la vetllada. L'arribada a la Fira 2, la recerca infructuosa de la porta adequada, l'entrada per fi i la familiar sensació de vertigen en ingressar al SónarClub amb la massa en ebullició. Havia seguit el concert de Die Antwoord sense donar crèdit al descontrol físic i estètic (?) dels sud-africans, una apoteosi de gust tan discutible com hipnotitzant. El Sónar et marca indeleblement amb sons i imatges que passen a poblar el més extravagant del teu subconscient. Notes que tot això et va penetrant i et canvia sense remei. El temps fora del Sónar es torna irreal i es tenyeix de les coses estranyes que has vist i sentit. Ets com un posseït dels Trífids.

Després dels Die, Hot Chip van sonar d'una cursileria beata encara que hi havia gent a la qual, sens dubte, li posaven, com al tipus darrere meu entre la gentada que definitivament no és que portés pistola sinó que s'alegrava de veure'm. Decidit a anar-me'n, vaig caure en la temptació d'esperar a veure al tan elogiat Skrillex i això que –havia començat al Sónar Dia a les 2 del migdia– les cames amb prou feines m'aguantaven. “Una cançó i a casa”, em vaig dir innocentment. L'artista va arrencar amb un magma de llums i foc que recordava una gran evasió en un Stalag alemany, traçadores incloses. Semblava que només podies sobreviure a aquell desplegament tirant-te de cara a terra. El terra tremolava, tant per la potència del so com per l'efecte sisme que provocava un jove molt alt en samarreta de tirants que saltava com un massai possés i abeurat amb alguna cosa més que llet i sang de vaca. Volia anar-me'n, però estava enganxat a l'escenari com un conill a la carretera davant els fars d'un camió.

El següent que recordo és passejar pel fons del SónarClub creuant-me amb cares desencaixades i una noia que cavalcava la seva fornida parella. Imatges que semblaven del Bosco, un Bosco techno. Els lavabos de caseta es desbordaven formant una pestilent corrent estígia que trencava contra munts de gots de paper i deixalles escampades. Vaig seguir altres persones cap a la sortida i llavors vaig topar amb el porter. Després d'una estona esperant tossut a la vora de la tanca metàl·lica i veient que irremeiablement acabaríem veient fer-se de dia allà, vaig accedir que el guàrdia em revisés la bossa. Va assentir. Es va limitar a obrir-la i mirar-me als ulls amb un gran somriure de suficiència, sense ni tan sols fer un cop d'ull dins, i em va franquejar el pas. Després va resultar que l'home complia ordres, perquè l'organització havia advertit del robatori massiu de mòbils i el control obeïa a això.

Vaig enfilar amb motocicleta els polígons deserts i els carrers buits cap al cor de la ciutat inerta portant el foc prometeic de la bona nova electrònica, un llanguiment creixent al cos i una sordesa gairebé completa.