Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
PROVOCACIONS

Feliç lectura dispersa

Maurois i Carles Soldevila volen escriure clar per contrast brutal amb l’actual academicisme de la transgressió

L’autor francès André Maurois el 1942.

Als anys cinquanta i seixanta, en algunes cases solia haver-hi un llibre d’André Maurois tombat en una lleixa, a la vora d’un munt de revistes il·lustrades. Els llibres de Maurois han tornat i tal vegada nous lectors aprenguin el plaer d’entendre la realitat humana i històrica llegint les biografies de Disraeli o Balzac. La lectura il·lustrada per naturalesa era dispersa, i si encaixava en la tipologia middlebrow no era per un efecte de màrqueting sinó d’una sintonia amb milers de lectors que buscaven la pièce bien faite teatral, que la política tingués cap i peus o que dur corbata no fos un delicte.

La literatura de Carles Soldevila també pretenia anar ben clenxinada, fer olor de lavanda i contar els conflictes de la naturalesa humana gairebé entre línies, observats amb comprensió i sense transfiguracions fàustiques. Carles Soldevila creia en totes aquelles coses que els anys trenta van enrunar per sempre a la vella Europa. Com els llibres de Maurois, les novel·les de Soldevila qualsevol estiu poden tenir un lector vora la piscina, algun còmplice d’enyors burgesos, de la mesura necessària per aclarir la veritat possible, més aviat a favor de la prudència que de l’originalitat. Benvinguts els estius que ens tempten amb lectures disperses.

A la Barcelona que entrava en el segle XX, els lectors tenien a la premsa el Full de dietari de Carles Soldevila, als antípodes de la prosa tan rupestre del sobiranisme castís dels nostres dies. És clar, Carles Soldevila volia tenir lectors, creia que una lectura s’ha de fer llegir. Però és que aleshores, quan tenies una bronquitis —con a les novel·les de Maurois—, marxaves a Florència. Aquestes coses encara succeïen quan la burgesia comprava llibres i fins i tot en llegia.

El crític Domènec Guansé, autor de novel·les sense gaire vida, criticava a Soldevila que escrivís novel·les sense gruix. És que Soldevila sabia entrar al Ritz sense posar cara de parvenu que ho vol comprar tot. Podia usar pseudònims com Myself i dirigir una revista tan selecta com D’Ací i d’Allà, tan representativa de tot allò que el món s’endugué. Civilitzats, tanmateix és el títol d’una de les seves millors peces teatrals. Al final, el seu millor llibre potser siguin les memòries de Del llum de gas al llum elèctric.

De Maurois a Carles Soldevila, un vell món ens observa. I llegir-los ens fa sentir més mundans, més viatjats, proporcionadament cosmopolites. No escriuen paràgrafs tràgics, respecten encara els poders de la voluntat, i pretenen escriure clar per contrast brutal amb l’actual academicisme de la transgressió. Ara que la telerealitat s’ha convertit en la vida real, el lector por tenir la temptació —com un personatge de Maurois— d’horroritzar-se amb la sinceritat. Civilitzats, tanmateix.