José Ignacio Wert, un ministre sense el favor del públic
Marxa del ministeri sense quadrar pactes en educació i deixant un profund malestar amb la pujada de l'IVA en l'àmbit cultural
Fa un mes que el ministre d'Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert (Madrid, 1950), es prodiga poc en actes públics. El 18 de maig aquest diari va publicar que el president del Govern espanyol sospesava enviar-lo a París com a ambaixador d'Espanya davant l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i aquell mateix dia, en què havia viatjat a Brussel·les per a una reunió de ministres de Cultura europeus, va defugir els periodistes per no fer declaracions.
La seva parella actual, l'exsecretària d'Estat d'Educació Montserrat Gomendio, va abandonar el ministeri al maig per anar-se'n al mateix organisme internacional com a directora general adjunta d'Educació. Tots dos es van conèixer al ministeri –ell la va fitxar com a número dos– i van començar una relació personal que de vegades ha resultat incòmoda als seus col·laboradors.
La gestió de Wert al capdavant del lloc que abandona aquest dijous ha resultat polèmica en la negociació política i molt contestada al carrer. El sociòleg i llicenciat en dret figura de manera recurrent entre els ministres amb més males notes en les enquestes del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), on va arribar a obtenir la pitjor puntuació de la democràcia.
Ha estat un dels blancs de les protestes de la marea verda contra les retallades educatives i la cara visible (i més atacada) de la Llei per a la Millora de la Qualitat Educativa, la Lomce, que va ser batejada com a "llei Wert" a desgrat seu.
PSOE, Convergència, Podem, PNV i IU reclamen que es paralitzi aquesta norma que el curs que ve hauria d'arribar a les aules de secundària. La seva protesta ha augmentat d'intensitat després del fracàs electoral regional del 24 de maig. La majoria de les autonomies –fins a 12 si quallen els pactes anunciats després de les eleccions– ja no estan governades pel PP. I moltes es mostren disposades torpedinar-ne la implantació a les aules.
També ha viscut tibantors amb els rectors, que el 2012 el van plantar en un gest inèdit després que endurís els requisits per obtenir beques universitàries i apugés les taxes que paguen els alumnes. El seu paper segueix en el punt de mira de les universitats pel decret 3+2, que escurça la durada de les carreres.
Ha protagonitzat múltiples enfrontaments amb Catalunya, l'últim dels quals a principis de maig: en una xerrada informal amb periodistes va comparar el tracte al castellà a les escoles catalanes amb el rebut pel català “en altres èpoques”, en referència al franquisme. Anys enrere havia parlat d'“espanyolitzar els nens catalans” perquè se sentin “tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”.
A finals del 2013 va incendiar també la indústria de la cultura, i sobretot la del cinema, amb l'anunci de l'augment de l'IVA cultural del 8% al 21%. Davant les crítiques dels primers dies, va fer unes declaracions al Congrés dels Diputats en què va assegurar que els “anuncis de l'apocalipsi són prematurs”.
