Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
QUADERN

El Bach de Gardiner

'La música en el castillo del cielo. Un retrato de Johann Sebatian Bach' és un extraordinari estudi del compositor alemany

Johann Sebastian Bach.
Johann Sebastian Bach.

Sempre resulta difícil parlar de música, l’art més abstracte de tots. Parlar de pintura és una mica més fàcil; d’arquitectura, encara més. I parlar de literatura és el més fàcil de tot, encara que sigui cosa enrevessada, pel sol fet que està constituïda en el mateix element que la crítica literària: el llenguatge.

Al llarg dels últims cent anys, hi ha hagut estudiosos que han parlat de música amb molta competència, pel sol fet que eren musicòlegs, i de vegades també homes de lletres, com Theodor Adorno: els seus escrits sobre música són abstrusos, però Adorno no solia equivocar-se, perquè coneixia la ciència musical tan bé com Schönberg. N’hi ha hagut d’altres que, sense saber tanta musicologia, s’han arriscat a passar a la lletra intuïcions brillants, sensacions oportunes i rares vinculacions, o afinitats, entre la música i la resta de les arts. És el cas dels dos llibres musicals d’Eugenio Trías. D’aquesta segona aproximació en diem “impressionista”, perquè està basada en la recepció auditiva de la música i, en alguns casos, la comprensió d’un text que li fa de partenaire o una cultura que li fa d’ombra davantera.

Però no és tan fàcil, i és enormement infreqüent, que algú parli de la música, en el nostre cas de Johann Sebastian Bach, reunint tota la competència del musicòleg i, damunt, tot el que pugui resultar pertinent de convocar a una anàlisi global, sigui de l’àmbit de la història de la cultura o de la història mateixa. Això és el que ha fet John Eliot Gardiner en el seu extraordinari estudi sobre Bach: La música en el castillo del cielo. Un retrato de Johann Sebatian Bach, traducció de Luis Gago —molt meritòria, perquè cal saber molta música per traduir un llibre així (Barcelona, Acantilado, 2015). És un dels llibres emparaulats per Jaume Vallcorba abans de morir, editor molt amant de l’art protegit per santa Cecília, i abans per Orfeu mateix. A Vallcorba dedica Gardiner l’edició en castellà, amb paraules sinceres i sentides.

Com que la música de Bach és, possiblement, la més religiosa de totes les que s’han compost —expressió barroera, perquè tota música és religiosa, menys la que es fa actualment al Palau Sant Jordi, que no deixa de ser un ritual bàquic—, resulta enormement difícil parlar de les seves composicions pròpiament litúrgiques, més que les altres, sense caure en aquestes deliqüescències i embadaliments en què cauen també, habitualment, els auditors d’un concert: “Quanta bellesa!”, “Quina inspiració!”, “Música celestial!”, “Com ens eleva!”. Tot això està ben dit, però no vol dir gran cosa: no és ni crítica ni anàlisi.

Doncs bé, Gardiner, que no solament és musicòleg, sinó també filòleg de la música, historiador i un director que ha bregat ni més ni menys que amb totes les Cantates de Bach, ens ofereix una visió absolutament esclaridora de la vida del compositor, del seu context luterà, els seus maldecaps econòmics i logístics com a professional a Leipzig, la seva manera de treballar, i tot el que calgui per assolir una visió molt pròxima a una veritat historicomusical de l’obra del Cantor. I entra en detalls que segurament no se li havien acudit a ningú, com la importància del conreu de la patata a Alemanya durant la guerra dels 30 anys, o l’estructura del bosc de Centreeuropa al XVIII, que també descriu dins el marc de la vida de Bach. Naturalment, no sols aquestes minúcies: Gardiner no oblida —fóra imperdonable— parlar dels efectes del luteranisme i del pietisme en l’obra pròpiament religiosa de Bach. Luter havia escrit: “Un mestre d’escola ha de saber cantar; altrament, no el reconeixeré com a tal”; i d’aquí procedeix —afegint-hi, és clar, la seva traducció de la Bíblia, que va forjar l’alemany literari per a tota la posteritat—, el cèlebre Gesang, l’himne, la cançó, base encara avui de la litúrgia luterana —res a veure amb les guitarres de la litúrgia catòlica progre.

No és estrany que, amb aquests a priori, Gardiner escrigui amb tanta excel·lència el capítol dedicat a la Passió segons Mateu, per a molts, cim de la música religiosa de tots els temps: tan religiosa, que en escoltar-la calladament no cal creure en Déu perquè hom se senti relligat, d’una o altra manera, amb la Transcendència.