_
_
_
_
_

Juve-Barça: pur futbol

Els escàndols de la FIFA deixen pas al Barça i la Juve, que es juguen el gran títol europeu amb Messi com a gran figura. Els comiats de Pirlo i Xavi tanquen una època

José Sámano
Iniesta, en l'últim entrenament a l'Olympiastadion de Berlín.
Iniesta, en l'últim entrenament a l'Olympiastadion de Berlín.Thomas Eisenhuth (EFE)

Una inevitable esgarrifança destempla quan s'avança per l'avinguda de Jesse Owens cap a la façana del robust Estadi Olímpic de Berlín, per primera vegada escenari d'una final de la Copa d'Europa de futbol. Al fons, la torre que va servir de far a l'Antilop de Banús davant els ulls verinosos d'Adolf Hitler. Als seus peus, la campana reconstruïda que també va simbolitzar els Jocs del 1936. Al capdavant, el cartell del Juventus-Barcelona, la festa anual de la Champions, convertida en el torneig de clubs per excel·lència, revestida amb tota la seva mística, de Di Stéfano a Messi.

Res més evocador del pur futbol en aquests temps de clavegueres a les casernes dels plutòcrates d'aquest embull. En la 60a edició, l'espectacle promet. La Juve i el Barça pertanyen a l'alta jerarquia del futbol mundial, com a evidència que es tracta de la vuitena final per a tots dos, amb només dues victòries per als torinesos i quatre per als barcelonistes. En cas de derrota, la Juve es convertirà en l'equip amb més subcampionats, un més que el Benfica maleït de Bela Guttman i l'imperial Bayern Munic. Per als blaugrana, en el millor cicle dels seus 116 anys d'història, suposaria ingressar en el selecte grup dels clubs que tenen la copa autèntica en propietat. Ara com ara, el Reial Madrid, el Milan, el Bayern, l'Ajax i el Liverpool són els únics que han cantat bingo tres vegades consecutives o cinc de forma alterna, requisits per a l'exposició del trofeu original.

Equips espanyols en 23 finals

23 finals de 60. Berlín acull la 60a final de la Copa de Europa. El torneig es disputa seguint el format de la Lliga de Campions des del 1992. Des de la primera edició, en la temporada 1955-56, els equips espanyols han estat presents en 23 finals.

10 victòries de 13. El Madrid és l'equip espanyol amb més presències a la final: n'ha conquistat 10 de 13. El segueixen el Barça (4/7), l'Atlètic (0/2), i el València (0/2).

Els botxins. El Benfica (2), el Bayern (2), l'Inter, el Liverpool, l'Steaua i el Milan han estat els botxins dels espanyols en la final.

El Barça no pot treure's de sobre la condició de favorit. No hi cap altra etiqueta, sobretot per a qui alinea Messi, potser el millor Messi que s'hagi vist, el més versàtil, el més imparable. Que amb Leo calgui rebobinar Di Stéfano no és per un assumpte de país. Si es corona a Berlín, La Pulga, amb el seu quart títol en l'última dècada, d'alguna manera certificaria un govern només comparable al d'aquell llegendari Reial Madrid. Si marca, Messi seria el primer a aconseguir-ho en tres finals des que La Saeta ho fes en els cinc primers capítols del campionat. I al deu de Rosario només li queden 18 dies per complir 28 anys. Quan Di Stéfano va guanyar la primera de les seus cinc finals conquistades tenia 30 anys.

Sobre Messi hi ha tots els focus. El seu equip, més consistent en defensa, el blinda com mai. Millor endollat que de costum en feines de pic i pala, aquest Barça es desboca en el punt final. L'astre argentí, Neymar i Luis Suárez li han procurat 120 gols en aquest curs. És el gran temor del Juventus, com estirar les regnes dels tres davanters blaugrana. Perquè aquests tres jugadors connecten i envesteixen com si ja s'haguessin saludat al bressol. La baixa per lesió de Chiellini deixa l'equip italià encara més a la intempèrie. Barzagli, amb 34 anys, n'és la principal alternativa.

Equip ben estructurat, el Juventus, que arriba a una final 12 anys després, no només ha presumit de la seva prestigiosa armadura defensiva. No ha perdut en els últims nou reptes d'aquesta Copa de Europa i en cinc no ha encaixat cap gol. De la producció pròpia se n'encarrega Tévez, en un moment esplèndid de la seva moguda trajectòria, i ha explotat Morata, que pot convertir-se en el quart jugador de la història que guanya dues Champions encadenades amb dos clubs diferents. El precedeixen Desailly (Marsella 93 i Milan 94), Paulo Sousa (Juve 96 i Dortmund 97) i Eto’o (Barça 2009 i Inter 2010). Tévez i Morata se sustenten en el violí de Pirlo, el dinamisme de Vidal i l'energia colossal de Pogba, una rajada en si mateixa quan es desplega. El francès, cobejat per mig món, està davant el seu primer gran aparador.

Si Pogba està d'arribada, Xavi està de sortida, un altre dels ganxos de la final. Per última vegada en la gran escena es podrà gaudir del “toca-la Xavi” com del “toca-la Pirlo”. A ells el futbol els deu moltes de les seves millors pinzellades.

Si la Juve creua els dits perquè l'etern Buffon —l'únic de la plantilla actual que ha aconseguit el títol— aixequi l'orelluda, el Barça sospira per una foto de fades per al comiat de Xavi. A l'un o l'altre lliurarà la Copa Michel Platini, juventí de cor, protagonista al seu pesar de la final més infame que hagi existit —el 29 de maig passat es van complir 30 anys del drama de Heysel— i home de moda com a guerriller de Blatter i els seus compares. Però aquesta és una altra història. Avui, futbol, només futbol, el més autèntic. I a gaudir.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

José Sámano
Licenciado en Periodismo, se incorporó a EL PAÍS en 1990, diario en el que ha trabajado durante 25 años en la sección de Deportes, de la que fue Redactor Jefe entre 2006-2014 y 2018-2022. Ha cubierto seis Eurocopas, cuatro Mundiales y dos Juegos Olímpicos.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_