Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Les set finals del Barça com a brúixola

Les derrotes europees han derivat en crisi; els triomfs han tingut la continuïtat de l'èxit

Koeman xuta la falta que va donar la primera Copa d'Europa al Barça.
Koeman xuta la falta que va donar la primera Copa d'Europa al Barça.

Per la negació dels pals, per la falta de joc o per la supèrbia, el Barça ha perdut tres finals europees que han derivat en una crisi de joc i d'identitat. Els triomfs, no obstant això, han evidenciat la salut i la fertilitat futura del club.

La final dels pals

La figura de Luis Suárez, Pilota d’Or aquella temporada, explica el Barça del 1961, que per fi va aconseguir contrarestar l'hegemonia del Madrid –cinc Copes d’Europa seguides– després de fer-lo fora a vuitens amb certa polèmica perquè el col·legiat va anul·lar tres gols per fora de joc. Sense carburar a la Lliga ni a la Copa, l'equip es va remetre a la final de la Copa d’Europa contra el Benfica i es va estampar quatre vegades contra els pals (un va ser doble).

Jugava el Barça d’Orizaola –Brocic va ser acomiadat a mig curs– amb un 3-2-5 i amb la influència hongaresa de Kocsis, Czibor i Kubala. “Fèiem molt bon futbol, amb una bona sortida de la pilota i molt gol”, relata Luis Suárez. Però se'ls va desviar la mira a Berna. “Aquell partit va néixer i va acabar desgraciat”, explica. “I des de llavors les porteries van deixar de tenir pals quadrats i van passar a ser rodons...”, recorda Suárez, que ja sabia llavors que seria el seu últim enfrontament de blaugrana perquè ja havia signat amb l’Inter. El seu adéu va deixar el Barça sense encís, que va fer caixa (150.000 euros), però va empal·lidir en el terreny esportiu perquè va trigar 25 anys a disputar una nova final europea. “Em van vendre per diners”, revela; “i es van equivocar perquè aquell equip ja no va tornar a guanyar”.

Kocsis remata amb el cap la pilota davant de Costa Pereira en la final del 1961. ampliar foto
Kocsis remata amb el cap la pilota davant de Costa Pereira en la final del 1961. EFE

La pífia de Sevilla. Amb un 4-4-2 clàssic, el Barça de Terry Venables plantejava uns enfrontaments físics basats en la pressió. Aquesta estratègia els va portar a guanyar la Lliga del 1985, però els va passar factura l'any següent. Descavalcats del torneig domèstic, van perdre la final de Copa contra el Saragossa i a Europa van caure als penals contra l'anònim Steaua de Bucarest, que ho va celebrar al Sánchez Pizjuán davant la sorpresa general.

El partit va començar torçat des de l'onze. “Va jugar Archibald, que no estava en condicions en sortir d'una lesió muscular. I Pichi havia marcat tres gols en les semis!”, diu Víctor Muñoz. “A Venables li quedava gran. Em va tenir escalfat des del minut 35 i em va treure en el 112. Recordo que de tant en tant preguntava si algú volia canvi… Però qui voldria deixar de jugar una final?”. El tècnic, no obstant això, sí que va treure Schuster, que va marxar a casa abans d'acabar el partit, a causa de la brega que tenia amb el president Núñez. Però el pitjor va ser la tanda de penals. “A l'hora de triar els llançadors va haver-hi estampida”, diu Alonso. “Els vam xutar fatal. No en vam ficar ni un!”, afegeix Muñoz. I el Barça va quedar apartat fins al retorn de Cruyff. “Després del fracàs va semblar que es trencava alguna cosa. Va crear un trauma i va ser una mica el germen del motí de l’Hesperia”, aclareix Muñoz.

El superxut de Koeman. El 1992 va ser la culminació de la idea futbolística de Cruyff, del 3-4-3 al 4-3-3 amb la pilota com a protagonista, les triangulacions per bandera i l'atac per decret. Un triomf que va passar per dos moments crítics: la victòria de la Recopa del 88, quan Núñez amenaçava Cruyff d'acomiadar-lo; i el gol de Bakero al Kaiserslautern. “Va ser una injecció brutal que ens va fer veure que podíem guanyar a qualsevol”, explica Julio Salinas. Es va guanyar la Lliga i es va arribar a Wembley per disputar la final contra el Sampdoria.

“Cruyff em va cridar divendres al despatx i em va dir: ‘No compto gaire amb tu i no vindràs convocat diumenge, però cuida't el cap de setmana perquè jugaràs la final’. No entenia res”, explica Salinas. I encara que Pagliuca li va aturar un xut que es va cantar gol, una falta indirecta xutada per Koeman a la pròrroga els va donar la glòria. “Ells eren bons, però la idea del Johan ja estava consolidada”, argumenta Salinas; “i es va demostrar que ens quedava corda per a una bona estona amb dues Lligues més i una altra final europea”.

La garrotada del Milan. El Barça va celebrar la Lliga dissabte fins a les vuit del matí —gràcies al penal fallat de Djukic— i dimecres es va plantar a Atenes amb la supèrbia del campió, donant per descomptada la victòria contra el Milan. “No vam preparar el partit perquè crèiem que eren una banda. I se'ns van carregar”, expressa Salinas. Fins i tot Cruyff va deixar anar una fanfarronada abans del duel: “Futbolísticament el Milan no és res de l'altre món". Es van equivocar.

Després d’això, el míster es va enfadar i es va carregar l’equip. Zubi, Romario, Laudrup… I aquí es va acabar el recorregut de l’equip”, afirma Salinas

“Nosaltres arribàvem amb més dubtes que certeses perquè teníem baixes en defensa (Costacurta i Baresi), i perquè els amistosos d'abans de la final van anar malament”, recorda Daniele Massaro, que va fer els dos primers gols; “però Cruyff, el meu ídol, va fer aquelles declaracions i ens va carregar d'energia”. I continua: “Tan concentrats estàvem, que al vestidor, abans del partit, ningú va dir ni una paraula. Ni Capello”. I van fer un partit rodó. “Després d'això, el míster es va enfadar i es va carregar l'equip. Zubi, Romario, Laudrup… I aquí es va acabar el recorregut de l'equip”, afirma Salinas. Massaro ho resumeix gràficament: “Als anys 80 vam destruir el Madrid, i després d'aquell partit, el Barça”.

La faula de Beletti. Frank Rijkaard va estar a punt de sortir del Barça tot just uns mesos després d'arribar-hi, era el 2003. “Si perdíem contra el Sevilla, pensàvem que no seguiria”, recorda Gio van Bronckhorst, “però vam guanyar i tot va començar a funcionar”. Tant, que amb l'arribada posterior de Deco i Ronaldinho l'equip va captivar fins a coronar-se a París. “Puyol ordenava a darrere, Márquez dirigia, Deco hi posava el futbol, Eto’o, el gol… i Ronaldinho, la màgia”, exposa Gio.

Tot i això, en la final el guió va ser diferent perquè l'Arsenal es va avançar ràpid i es va quedar amb 10 per l'expulsió de Lehman. “Érem millors, però Henry podria haver decidit i només ens vam recuperar amb l'entrada de Larsson i Iniesta”, explica Van Bronckhorst; “i amb ells van arribar els gols d'Eto’o i Belleti, que això va ser l'eufòria màxima”. Rijkaard va ser expressiu: “És el triomf del sentit comú”. Però també ho va ser d'un model, d'una ideologia que es va arrelar amb Cruyff i que perdura fins avui. “Des de llavors el Barça s'ho passa bé amb el futbol i és un equip guanyador”, convé Gio.

Els gladiadors de Roma. Piqué es va guanyar un lloc al vestidor del Manchester United —en els desplaçaments comprava les revistes del cor per a tots i els apallissava jugant al pòquer al garatge de Brown, entre altres coses—, però no a la gespa, perquè Vidic i Ferdinand li van frenar el pas. Per això la final de Roma va ser especial. “Vam arribar-hi després del gol d'Iniesta a Stamford Bridge, i això em va fer pensar que aquell equip estava fet per guanyar”. I va guanyar, per més que Alves, Márquez i Abidal estiguessin lesionats, Puyol improvisés com a lateral i Touré de central.

Invicte en els últims 25 partits europeus, el United espantava amb Ronaldo i Rooney al capdavant. Però va ser un equip vulgar en mans (o peus) dels blaugrana. “Els gols de Messi i Eto’o van aconseguir que fos una final rodona”, recorda Piqué. Resulta que Leo ja havia recollit el testimoni de Ronaldinho i els jugadors del planter (Xavi, Iniesta i Busquets) feien ballar la pilota al seu voltant. “Aquesta és la força del Barça, que té paciència amb els seus jugadors”, relata Piqué; “i vam pensar que si seguíem en aquella línia, podíem donar més alegries al club”.

El triomf de la passada. Intervencionista com és, Guardiola va modelar l'equip sobre Messi, fins al punt que va prescindir d'Ibrahimovic. “El tècnic pensava en el futur i el veia com un puzle. Era difícil separar-se de peces importants, però els resultats jutgen”, reivindica Abidal. No li va anar malament al Barça ni a Guardiola perquè van tornar a guanyar la Lliga, la Copa i la Champions, altre cop davant d'un Manchester i a Wembley. “La filosofia Pep funcionava perquè tenia jugadors per a això”, resol Abidal.

La filosofia Pep funcionava perquè tenia jugadors per seguir-la”, resol Abidal

Advertit que el campió anglès era un expert en l'estratègia, el Barça no va concedir ni un sol córner i amb prou feines va fer cinc faltes. “No teníem jugadors alts, però sabíem que si teníem la pilota, ells no crearien perill”, apunta Abidal. Va respondre Ferguson: “Ningú ens havia donat mai una pallissa com aquesta”. I Puyol, atent amb Abidal perquè havia superat la seva lluita contra el càncer, va deixar que el francès aixequés l'Orelluda. Des de llavors, el Barça ha seguit el seu idil·li amb els títols menys el curs passat, però ara torna a la final europea. “Aquests jugadors han deixat una manera de viure el futbol i el club”, destaca Abidal.