Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

“L’habitatge del ‘boom’ és el pitjor de la història”

Arquitectura G repassa el seu projecte premiat als Mies van der Rohe i reflexionen sobre vivenda i urbanisme a Barcelona

Urdampilleta, Fuentes, Ayala i Arnabat, amb l’edifici guanyador.
Urdampilleta, Fuentes, Ayala i Arnabat, amb l’edifici guanyador.

Aitor Fuentes, Jordi Ayala, Igor Urdampilleta i Jonathan Arnabat es van conèixer a la universitat i van decidir obrir l’estudi Arquitectura G el 2006, amb 20 anys, de manera que cap d’ells ha fet els 40, un dels requisits per optar al premi d’Arquitectes Emergents que van guanyar amb la seva reforma de la Casa Luz de Cilleros, a Càceres.

Luz Almeida els va encarregar reformar un habitatge gairebé en ruïnes com a segona residència. Van optar per fer tabula rasa i mantenir façanes i mitgeres, transformant l’espai interior en un pati obert en el qual van plantar un arbre. L’única limitació que la propietària va posar va ser l’econòmica. El jurat del Mies va valorar la “simplicitat i claredat dels espais”, així com la seva alta qualitat ambiental, però ells valoren més les lloances de la propietària, que assegura sentir-se molt a gust a la casa, que a Cilleros han començat a anomenar “casa d’internet”.

Quan van fundar Arquitectura G encara era època de bonança, però aviat van viure la baixada de la crisi. Després de perdre els concursos als quals es van presentar, van optar per dedicar tot el seu esforç, als encàrrecs privats, sobretot, reformes de cases integrals. Primer petits i de baix pressupost. “Ara sembla que estan entrant nous projectes i de major escala. El fet de no centrar-nos en una sola escala, de no especialitzar-nos, ens ha ajudat. Fins fa poc, la gent construïa només per a ells, però ha tornat la figura del promotor”.

El premi no els ha canviat la vida, “es notarà a llarg termini, perquè més d’un s’haurà adonat que existim”. L’endemà de recollir el guardó van continuar immersos en els prop de 40 projectes que tenen sobre la taula, la majoria reformes d’interiors integrals, però també construccions d’habitatges familiars i plurifamiliars per diverses localitats de Catalunya. “Vam decidir treballar aquí, perquè les coses es poden fer millor, amb més intensitat, i perquè portar la direcció d’obra fora és més complicat”, tot i que asseguren no estar tancats a desenvolupar la seva activitat a l’exterior.

Malgrat la seva joventut, coneixen a fons la realitat arquitectònica barcelonina. Valoren positivament el prestigi que gaudeixen arquitectures com les de l’època de Gaudí, però critiquen que s’hagi utilitzat com una estratègia de màrqueting per vendre la ciutat i que arquitectures com les del moviment modern passin desapercebudes. “Hi ha hagut anys en què la marca Barcelona ha tingut una gran utilitat, ha servit per promocionar el nom de la ciutat, però cal tornar a plantejar-se no tant la marca com la seva qualitat, buscar que la identitat de Barcelona no es perdi, conèixer quins factors són els que determinen aquesta identitat, i procurar qualitat de vida als ciutadans, perquè la ciutat funciona per i per al turisme, però no per als ciutadans, que en semblen exclosos. Cal recuperar-la”. La crisi, mantenen, servirà per establir un plantejament més sensat de l’arquitectura en general. “Els blocs d’habitatges anònims fets en l’època del boom han estat els de pitjor qualitat de la història”.

Quant a noves zones de la ciutat, com el Fòrum, asseguren que el problema no són els edificis, sinó la gestió de l’espai, utilitzat per la ciutat com un espai per realitzar esdeveniments que atreuen grans masses de gent que se situen allà perquè no molestin. Són crítics amb el procés de participació proposat com a model a seguir. “Sona molt bé que tothom ho decideixi tot, però la gent no formada no pot prendre segons quines decisions. Un metge decideix com intervenir, un arquitecte com construir. Les dades s’han de recollir per veure les necessitats abans de fer un projecte, però ho ha de fer qui en sap, no el poble. La participació ciutadana s’ha utilitzat com a eina política; una mena de covardia, perquè així no es mulla qui s’ha de mullar. S’ha de preguntar, però la solució l’has d’encaixar amb valentia.

Coneixedors del tema, asseguren que Barcelona hauria de liderar el desenvolupament de les noves tipologies d’habitatges, cosa que xoca amb la fèrria normativa, que “impedeix el desenvolupament de la nostra activitat. Tot són problemes. Dissenyar una nova normativa, no un edifici, seria el nostre projecte per a la ciutat. La majoria de les vegades la feina és poder fer el que volem fer, tot i la normativa. Són molt restrictives. Es van generar uns estàndards que se suposen alts, però la seva interpretació és supermaldestra i no et deixen fer gairebé res. “Fa 20 o 30 anys el 80% era pla i el 20% paperassa, i ara és just al revés”. El problema és que cada vegada es funciona més a l’americana, buscant responsables per evitar problemes, però acabes construint de forma anodina que no serveix per a gairebé ningú. Cada vegada la gent demana almenys un passadís amb tres habitacions, que és el que t’ofereix el promotor.