_
_
_
_
_

Tots contra Colau

Trias només pot ser alcalde en una aliança doblement contra natura, tant en l’eix nacional com en l’eix social

Lluís Bassets

Xavier Trias no es va equivocar la nit de diumenge quan va reconèixer la victòria d’Ada Colau i la va felicitar en la seva condició de futura alcaldessa de Barcelona. Tampoc es va equivocar amb la seva frase, aparentment deferent envers Artur Mas, però de fet enverinada: “Em sap greu per tu, president”. Xavier Trias no es va equivocar en res la nit electoral. L’actual alcalde és un senyor de Barcelona i va reaccionar com un senyor de Barcelona.

No és va equivocar en la reacció, perquè és part de la cultura política i electoral de Convergència que la llista més votada sigui la que formi govern. Això ve de molt lluny, exactament de la primera investidura de Jordi Pujol el 1980, quan hi havia una clara, però només virtual, majoria alternativa d’esquerres al voltant de Joan Reventós.

S’ha atribuït el decantament del 1980 a l’afany de poder d’un i d’altre: Pujol no podia dormir els dies previs pensant que no seria president i Reventós tampoc podia dormir pensant que ho seria, segons el verb àcid del president Tarradellas. No és una explicació suficient: l’acció de les forces vives catalanes, començant per Foment del Treball Nacional, va tenir un paper fonamental en les campanyes de CiU i d’ERC de cara a barrar el pas a un govern d’esquerres presidit per Reventós. A sant de què hauríem permès que els 14 diputats de l’ERC d’Heribert Barrera, després d’haver-los finançat la campanya, votessin Reventós en lloc de Pujol?

Trias ha seguit fidelment, i va defensar fins i tot durant la campanya, una línia que convenia a CiU i que li va ser útil fins i tot per enfrontar el tripartit de Maragall i, sobretot, el de Montilla, que va ser president sense encapçalar la llista més votada. En el seu cas, a més, comptava amb la carta que havia jugat Artur Mas i que ell havia acceptat, d’una mena d’efecte plebiscitari a l’hora d’escollir l’alcalde de la capital del futur Estat independent a obtenir en 18 mesos a partir del 27 de setembre, quan es facin les eleccions teòricament definitives.

Aquí el seu encert de reconèixer l’èxit de la Colau enllaça directament amb el seu encert a l’hora de valorar el significat polític de les eleccions: l’assaig general de plebiscit s’ha perdut; els barcelonins han preferit una persona més preocupada pels desnonaments i els sense sostre que no pas per l’emancipació nacional de la pàtria catalana oprimida. Ja ens hem acostumat que tothom digui una cosa i la contrària i a continuació es quedi tan ample, però cal recordar que el president Mas va declarar imprescindible per al procés l’alcaldia barcelonina el divendres abans de les eleccions, no tres mesos abans, i se’n va desdir el matí mateix de diumenge, davant de l’urna, quan va declarar que a fi de comptes només eren unes eleccions locals.

Tot això Trias ho sap i ho té en compte la nit electoral, quan fa les declaracions coherents que després els més entusiastes del procés li retreuen. Sap que la clatellada per a Mas és formidable: l’independentisme s’ha consolidat, fins i tot ha crescut; però el procés va pengim-penjam i la seva direcció és cada cop més increïble i desballestada, fins al punt que la mateixa nit electoral ja es posava en dubte, des de les mateixes rengleres dels processistes, que la data del 27-S fos la més adequada.

Ara mateix, tot i les reafirmacions d’Artur Mas, encara queda un marge per a la incertesa i la desconfiança, sobretot entre CiU i Esquerra. Per posar un cas, si CiU perdés la Diputació de Barcelona perquè Esquerra no es portés prou bé, la data seria sotmesa a revisió. Hi ha un argument poderós per fer-ho, sobretot si de tot plegat se’n vol fer, com a mínim, cinc cèntims de calaix: a la vista de la crisi del PP, de la seva pèrdua de poder a tot Espanya, amb l’ascens sobretot de Podem i la relativa manca d’impuls de Ciutadans, sembla evident que tot serà més endreçat i fàcil si es va a les eleccions catalanes amb el mapa hispànic ja ben definit i estabilitzat.

El segon encert de Trias va ser, doncs, analitzar en calent el resultat de les eleccions i dir-li al president Mas que havia perdut, una manera elegant de retornar-li el favor d’haver convertit la seva campanya barcelonina en l’assaig general del plebiscit: a Trias no li haguessin faltat 15.000 vots si la seva papereta no s’hagués identificat amb un vot en favor d’Artur Mas i del seu full de ruta per la independència. Ell sol hauria guanyat. Això a Trias li ha de fer mal i molt, perquè els seus no li han donat l’oportunitat de convertir-se amb un mandat més en el gran alcalde que ja començava a apuntar.

Els errors, doncs, o són dels altres o quan són també seus, de Trias i dels seus amics, han vingut més tard, quan ha començat la gresca, és a dir, les maniobres i les fórmules imaginatives, això que alguns, Pilar Rahola per exemple, identifica ni més ni menys que amb la política. Són errors de pes, dels que es paguen, i cars. No hi ha pitjor conseller que la desesperació o l’atabalament. Trias només pot ser alcalde en una aliança doblement contra natura, tant en l’eix nacional com en l’eix social: a sant de què el PP hauria de donar suport a un govern de centreesquerra amb ERC i PSC, per apuntalar un alcalde independentista? Si la fórmula tingués èxit, s’hauria servit en safata la següent campanya electoral de Podem a Catalunya i a Espanya, perquè demostraria fins on poden arribar la casta i l’establishment quan es tracta de barrar el pas a la democràcia.

Certament, sembla que siguem en plena cursa de sacs. Guanya el que menys trompades es fum, no el que més corre. També Ada Colau ha fet la seva contribució a la nit i a la setmana dels errors, però en el seu cas sembla un problema sobretot de caràcter. Parlar sempre ha estat més fàcil que callar i qui té boca s’equivoca, sobretot si l’obre a tothora i massa. Encara no té el blat al sac ni ben lligat, i l’alcaldable de Barcelona en Comú ja ha desplegat una mena de programa dràstic, més que programa màxim, que ha posat els pèls de punta a molts barcelonins, com si volgués donar la raó als descerebrats que voldrien presentar-la com si fos Esperanza Aguirre o García Albiol.

Si el destí és el caràcter, com ens ensenya la més antiga filosofia, ja podem començar a intuir el que ens espera amb la senyora Colau com a alcalde. La feinada que té davant seu és colossal, fins al punt que la posarà a prova personalment en tots els conceptes. La negociació i, per tant, el diàleg i el pactisme li seran imprescindibles per fer qualsevol cosa, fins i tot dins del conglomerat polític i ideològic que serà el seu grup municipal. Barrar-li el pas com s’està intentant fer a la desesperada és la millor manera de facilitar-li els disbarats, i posar-la davant de les seves responsabilitats i contradiccions, en canvi, el millor servei que es pot fer als ciutadans i també al govern de la ciutat. Deixem que Colau governi i felicitem-nos de tenir una democràcia que funciona.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_