L’Iran s’ofereix com a soci fiable
La intervenció saudita al Iemen dóna un nou argument a Teheran per mostrar-se a la regió com el país més estable
“Mireu al vostre voltant, som el país més estable de la regió”, repeteixen com un mantra tots els interlocutors iranians, siguin polítics o empresaris, del Govern o de l'oposició. El missatge és clar: l'Iran és un soci en el qual es pot confiar en un Pròxim Orient sumit en guerres sectàries i tribals que atribueixen a la ingerència de l'Aràbia Saudita. La seva intervenció militar al Iemen els ha reafirmat en aquesta postura.
“El Iemen és una pela de plàtan que l'Aràbia Saudita ens han llançat com a reacció a les converses nuclears, tem pel seu paper a la regió quan s'aixequin les sancions”, assegura un ambaixador jubilat que simpatitza amb el Govern de Hassan Rouhani. La idea que el seu rival àrab per l'hegemonia regional hagi reaccionat al percebut expansionisme iranià resulta prepòstera fins i tot per als conservadors que fustiguen l'Executiu al Parlament.
Els zaidites en la Constitució iraniana
L'article 12 de la Constitució iraniana reconeix l'escola zaidita de l'islam i garanteix el dret dels seus seguidors al fet que se'ls apliqui aquesta jurisprudència. No obstant això, no hi ha musulmans zaidites a la República Islàmica. Alguns iemenites veuen en aquest esment una prova de la mà iraniana darrere de l'ascens del moviment Huthi (que sorgeix en defensa de la minoria zaidita del Iemen).
“Tampoc hi ha iranians que segueixin l'escola xafiïta [una de les quatre de l'islam sunnita] i també està esmentada en el mateix article”, desestima un jurista. “La Constitució vol protegir així les minories”, justifica.
A més, malgrat que s'associa els zaidites amb el xafiïsme, doctrinalment són els xiïtes més propers a l'islam sunnita, fins al punt que alguns estudiosos els consideren la cinquena escola del sunnisme. Fora del Iemen només hi ha petites comunitats zaidites al sud-oest de l'Aràbia Saudita (a les regions que van ser iemenites fins a la fundació del regne) i al subcontinent indi.
“L'Iran mai ha estat una amenaça per a la regió. L'estratègia de defensa iraniana no inclou l'arma nuclear”, defensa Alaeddin Boroujerdi, el veterà president de la comissió de Seguretat Nacional i Afers Exteriors del Parlament. “Segons els Estats Units, després del possible acord nuclear, l'Iran no tindrà capacitat per fabricar armes atòmiques, serà menys perillós. Per què li hem de tenir por?”, es pregunta sota els mapes de la zona i del món que presideix la sala de la comissió.
El Iemen és l'última mostra de l'aferrissat duel entre les dues potències regionals que durant les últimes dècades han donat suport a socis enfrontats a Palestina, Líban, Afganistan, Iraq, Síria i Bahrain. La deterioració de la relació amb l'Aràbia Saudita és per alguns observadors el fracàs més estrepitós de la política exterior de Rouhani. En la seva investidura, aviat farà dos anys, va prometre “fomentar la confiança entre l'Iran i la resta dels països del món”, amb especial esment als seus veïns.
“Van voler acostar-se als àrabs abans de l'acord [nuclear] per evitar el boicot, però en no aconseguir-ho han optat per l'estratègia de presentar el país com el més estable de la zona”, interpreta un ambaixador occidental.
Tot just anunciar-se el novembre del 2013 el preacord que rellançava les converses nuclears, el seu ministre d'Exteriors, Muhammad Javad Zarif, va iniciar una ronda de visites a les monarquies àrabs del Golf, però l'Aràbia Saudita se li va resistir, malgrat que va aconseguir reunir-se amb el seu homòleg Saud al-Faisal a Nova York. En qualsevol cas, hi ha unanimitat entre totes les tendències polítiques iranianes a atribuir el desacord al Regne del Desert.
“Continua donant suport al terrorisme a Síria i a l'Iraq, i ha iniciat la guerra al Iemen; això és un obstacle per a les relacions. La política oberta de l'Iran continua existint, però requereix condicions favorables”, explica Hossain Royvaran, professor de Relacions Internacionals a la Universitat de Teheran i analista polític.
Totes les fonts consultades subratllen el caràcter autòcton del moviment Huthi del Iemen; admeten la proximitat ideològica amb la República Islàmica, i fins i tot el suport moral d'aquesta república al grup. “Des de la revolució, l'Iran sempre ha defensat els oprimits, d'aquí les dures declaracions de les més altes autoritats iranianes”, assegura Borujerdi. No obstant això, les acusacions saudites neguen que estiguin entrenant i armant aquests rebels.
“No ho necessiten perquè bona part de l'Exèrcit els dóna suport, així que tenen els arsenals de l'Exèrcit regular”, assenyala Ruyvaran, que no rebutja la possibilitat de l'enviament d'armes “si ho demanen”. No obstant això, recorda que, com en el cas de Hamas o Hizbul·lah davant d'Israel, la diferència són els míssils iranians. “No hem vist res similar per part dels Huthi, cosa que interpreto com que encara no els n'han facilitat”, conclou.
És una anàlisi que secunden nombrosos observadors. “[Els iranians] no tenen tanta influència [al Iemen] com se'ls atribueix”, admet un ambaixador occidental. El mateix Zarif ha reconegut en privat que no controlen els Huthi, que els van dir que no avancessin sobre Aden i que no els van fer cas.
Sobre la firma
