Democràcia i drets socials

Dues de les idees fonamentals de Barcelona en Comú semblen estar en tensió. Em refereixo a la insistència a aprofundir la democràcia, d'una banda, i a mantenir o fins i tot augmentar els drets socials o l'Estat del benestar, de l'altra. No estic segur que, donades les actuals circumstàncies sociopolítiques, les dues coses es puguin obtenir conjuntament. I si no m'equivoco, això últim sembla que és el que pregonen les candidatures anomenades "en comú".

Ada Colau ha manifestat diverses vegades que és necessari aturar l'atac a l'Estat del benestar. A les classes treballadores, a més del càstig que suposa la crisi del mercat de treball, se les torna a sancionar políticament quan se'ls retallen les prestacions socials. En aquest sentit, tota persona d'esquerres hauria de ser sensible a la petició de Colau.

A més, Colau insisteix que és necessari aprofundir en la democràcia realment existent. Això, crec, té un doble sentit. El subjecte sobirà polític ha de recaure en la ciutadania. Això és una cosa que ara no passa donada la ingerència, en la sobirania popular, d'actors externs l'escassa legitimitat democràtica de la qual és inversament proporcional al gran pes que tenen en la presa de decisions importants. Igual d'important és la idea que la democratització ha de ser total, en el sentit que no hi ha qüestió política que no pugui ser sotmesa al principi democràtic.

Molt resumides, aquestes dues idees són dues de les potes fonamentals del projecte en comú.

En l'actual moment polític, una bona part de l'electorat està preocupat per l'aprimament progressiu de les prestacions socials. No obstant això, a una altra bona part de l'electorat, fins i tot potencialment majoritària, sembla no importar-li gaire el desmantellament d'aquell invent anomenat Estat del benestar. Almenys jo no trobo cap altra explicació al fet que el PP continuï sent, malgrat tot, una opció amb serioses possibilitats de repetir Govern o al fet que CiU, encara que disminuïda, continuï sent la primera opció a Catalunya. Per això, pot passar que donant tot el pes de la decisió a la majoria democràtica, aquesta decideixi que les retallades, al cap i a la fi, van bé.

Potser l'única manera de garantir totalment els drets socials és considerant que haurien de tenir la mateixa protecció juridicoconstitucional que els drets fonamentals. Això és, fent d'aquells una institució contramajoritària, immune als vaivens de les majories parlamentàries; immune a canvis constitucionals ordinaris, com el que va tenir lloc el 2011, i fins i tot, per què no, immune també als canvis constitucionals perjudicats.

Una raó per la qual l'Estat del benestar pot estar en perill és precisament perquè està sotmès al principi democràtic

Però una protecció total dels drets socials significaria que no pot haver-hi una democratització total de totes les qüestions polítiques, atès que hi hauria un àmbit polític substantiu –el dels drets socials– en què les majories parlamentàries no podrien penetrar. No obstant això, recordi's, la democratització total és una altra pota fonamental del projecte en comú.

Hi ha un escenari possible que no he tingut en compte. En Comú pot guanyar les eleccions i, així, enfortir els drets socials. Però, fora de Barcelona, no sembla que aquest projecte pugui guanyar i, si pogués, probablement necessitaria suports d'altres partits el compromís dels quals amb un Estat de benestar robust és, per diverses raons, com a mínim dubtós.

Paradoxalment, doncs, una de les raons per les quals l'Estat de benestar pot estar en perill és precisament perquè està sotmès al principi democràtic. N'hi ha que diran que aquesta anàlisi és superficial, ja que en realitat la política de retallades ha estat impulsada per determinats poders fàctics. Però la veritat és que aquests poders fàctics no aconsegueixen res si els polítics professionals no actuen com a corretja de transmissió. I els polítics professionals arriben a ser-ho precisament en virtut del principi democràtic. I la veritat és que les majories estan confirmant, contesa electoral rere contesa electoral, la seva preferència per les polítiques d'austeritat.

Donada l'actual correlació de preferències, la democratització total que proposa Colau probablement impliqui continuar aprimant l'Estat del benestar. En això consisteix, crec, la tensió entre els dos ideals cars per a Colau i per a molts altres. I és difícil trobar una solució harmònica a aquesta tensió en la situació actual.

No obstant això, res d'això hauria de ser entès com una crítica en comú. Acceptar que la política és conflicte, no només amb els rivals o els oponents, sinó amb nosaltres mateixos i les nostres pròpies conviccions, pot ser un primer pas per exercir-la amb més honestedat intel·lectual.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic