Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
arquitectura

Filharmònica màgica

Més enllà de la seva aparença, és una obra feta amb mitjans senzills i d’una simplicitat estratègica notable

Façana de la nova Filharmònica de Szczecin (Polònia), obra del taller barceloní Barozzi Veiga.

El proppassat dijous es van atorgar els premis Mies van der Rohe a Barcelona, i aquest any van recaure a la nova Filharmònica de Szczecin, projectada i construïda per un estudi d’arquitectes barceloní. Em mouen dues coses a escriure aquest línies. Una és, al meu entendre, la qualitat i l’interès de l’obra; l’altra és algunes de les crítiques que es van poder llegir l’endemà, que qualificaven l’edifici de monumental i antiquat. Una crítica estereotipada i al meu entendre que no explica res sobre la qualitat de l’obra que ha merescut el premi.

M’agraden especialment algunes coses d’aquest edifici. Una és que, més enllà de la seva aparença, hi ha una obra feta amb mitjans senzills i d’una simplicitat estratègica notable. De fet, la planta és ella mateixa la millor expressió d’aquesta simplicitat. Un perímetre resolt amb una façana enginyosa que es plega en petits entrants i sortints, prenent d’aquesta manera més entitat. La façana està formada per dos fulls. Un, l’exterior, fet de vidre revestit amb lames d’alumini cada 20 centímetres —cosa que li atorga un aire alhora polit però amb les petites ombres de les lames—, pren relleu i no amaga certa imperfecció. La separació entre aquest full de vidre i lames i el full interior, on es resol l’aïllament, permet situar els diferents requeriments tècnics i gaudir de la il·luminació que li dóna aquest aspecte de cristall al vespre. Les lames accentuen una característica compositiva destacable que és la seva verticalitat, quan en realitat és un volum compacte que ocupa una cantonada. Aquest fet és un altre aspecte notable que fa complexa la façana, ja que el volum és clarament identificable com una unitat, però al mateix temps hi distingim diferents cossos que ajuden a formar-lo. Aquests volums ficticis, les línies verticals i —per mi, el gran encert— les cobertes a dues aigües amb pendents molt acusats, són els que fan veure aquesta filharmònica com un edifici d’una verticalitat aconseguida per la suma d’elements.

Si per fora sembla divers, en veure la planta, en canvi, l’edifici no pot ser més simple. Una façana que expressa a la coberta els seus volums fets de relleus mínims i un interior que guarda la gran sala feta sense gaires complicacions més enllà d’aquelles dictades per l’acústica. La Filharmònica de Szczecin sembla reunir tot allò que l’arquitectura contemporània, massa pendent del seu llegat modern, no té la valentia de resoldre ni la desinhibició d’incorporar. És blanca, no pas negra, funesta i tètrica com algunes de les obres d’arquitectura més celebrades. No està feta amb plans purs, com per exemple la nova biblioteca de Girona, que encara que al vespre sigui translúcida, resulta avorrida i previsible, sinó amb plans imperfectes i plegats. N’hi ha prou a veure com es peralta el sòcol en arribar a les voreres per veure que l’angle recte està bé, però se’l pot desobeir.

ampliar foto
La planta quadrada i amb petits entrants de l’edifici.

Però el millor i que resumeix de manera principal aquest edifici és la seva coberta, formada per diverses cobertes inclinades que tenen el mèrit d’aportar mimetisme amb l’entorn, però fet d’un altre material; més que la rèplica de l’entorn, sembla la seva inspiració. Les diferents cobertes li donen escala, l’escala del lloc que ocupa. Aquesta obra posa en evidència tota l’arquitectura de cobertes planes acceptades com a dogma i que acaben plenes d’aparells tècnics que dobleguen l’arquitectura sota la seva odiosa tirania. En canvi, les cobertes a dues aigües permeten resoldre problemes tècnics, com ara l’estructura, millor que les planes i s’empassen els aparells de ventilació de manera molt més eficaç.

Potser la lliçó d’aquest edifici és que l’arquitectura, per formar part de la ciutat, pot també ser escenogràfica i pot, sense complexos, resoldre la seva aparença segons lleis diferents que la resta de l’edifici. Articular totes aquestes coses, també les aparentment contradictòries, i aconseguir commoure’ns, és una de les coses en què s’ocupen els arquitectes des de fa molt temps. I malgrat l’energia, l’economia, l’aprofitament, la necessitat social i les lleis, un edifici ens ha d’emocionar, com aquest.