L’error de l’estelada

L’error és seriós i tindrà conseqüències. Amb els símbols no s’hi juga i molt menys encara quan es tracta de la mena de símbols que reconeixem com a nacionals, que serveixen per identificar una comunitat de ciutadans.

S’ha comès un error amb l’estelada i els qui l’han comès, al contrari del que puguin pensar els més irreflexius, no són ni la Junta Electoral Central, que n’ha exigit la retirada dels locals públics i dels col·legis electorals, ni l’entitat privada Societat Civil Catalana, que va presentar la denúncia per la seva presència als balcons municipals de tres centenars de localitats catalanes.

L’error de l’estelada l’han comès els plens municipals, els regidors i els alcaldes que han anat decidint, esvalotats per l’entusiasme i sense que els frenés la prudència ni el sentit de l’equanimitat –no parlem ja de la legalitat vigent–, situar en el lloc de la bandera de tots la bandera d’una part de la població, d’un partit, vaja.

L’error de l’estelada no és anecdòtic i ve de lluny

Són molt interessants les reaccions ben prudents de la majoria dels responsables sobiranistes a la decisió de la Junta Electoral, fins i tot d’una part dels columnistes i tertulians més abrandats. Per poder atacar a fons la resolució o s’ha de deformar, com si la prohibició fos a tots els espais públics, o s’ha d’embolcallar i confondre amb les animalades dels ministres Wert i Fernández Díaz, les sentències lingüístiques o l’hipotètic retorn de les curses de braus a Catalunya, per convertir-la així en part de la gran ofensiva contra Catalunya.

No és així. La Junta Electoral Central, amb la resolució, i Societat Civil Catalana, amb la petició, han fet un bon servei fins i tot als qui volen que les eleccions municipals siguin la primera volta de les autonòmiques i tinguin fins i tot un caire preplebiscitari. Sobretot si volen que les successives eleccions tinguin credibilitat i valor democràtic per al procés independentista.

Només els qui voldrien convertir la cerimònia de les urnes en unes manifestacions d’entusiasme que desbordessin les normes i les regles d’equitat i de joc net entre tots els candidats i partits podrien desitjar que s’arribés al dia de les eleccions amb la bandera d’un partit als balcons municipals i en bona lògica també als col·legis electorals, a les escoles públiques o concertades i a multitud d’instal·lacions pagades amb els impostos de tots. Imaginem quina percepció es donaria internacionalment de la idea de joc net que presideix el procés sobiranista.

L’error de l’estelada no és anecdòtic i ve de lluny. És de fons. Recordem el que diu la doctrina oficiosa que acompanya la seva utilització: es tracta de la bandera d’una insurrecció, ara pacífica, és evident, però insurrecció al cap i a la fi, amb voluntat de trencar la legalitat si s’escau. S’aixeca quan comença el moviment i no s’arriarà fins que hagi triomfat, moment en què la bandera de tots, la senyera quadribarrada nua, tornarà a ser l’única que s’utilitzarà. En la seva imposició als locals públics hi ha, doncs, dues idees implícites: una, trenquem ja la legalitat; i dues, això no hi ha qui ho aturi. En la mesura que hi hagi molts ajuntaments que ho facin, més clara serà la ruptura i més irreversible.

L’error és doble: creure que la comunitat internacional i sobretot la Unió Europea podrien acceptar un moviment rupturista, i creure que el procés és irreversible. El primer error ja s’ha anat esclarint amb el temps i avui hi ha molt poca gent que cregui en una comunitat internacional rendida als peus d’una DUI. El segon error encara no l’ha reconegut tothom, però sí el sobiranisme menys encegat per la passió política: vendre que el procés és irreversible debilita el procés.

Aquest darrer error pertany a la mateixa classe d’errors que les consignes “Ara o mai”, “Tenim pressa”, “Espanya ens roba”, “Ara és l’hora”, o encara més la invenció de l’unionisme per oposar-lo al sobiranisme i de forma molt més indecent encara del dependentisme per oposar-lo a l’independentisme. Com l’estelada, creen el miratge que convoquen gràcies a la pressió que exerceixen, però, de fet, divideixen i immobilitzen.

Hi ha moments en què cal triar entre ser un país o ser una causa. Ho va dir Henry Kissinger molt solemnement a propòsit de l’Iran, però em sembla que té validesa universal. La senyera té una gran virtut que cal preservar: no és la bandera d’una causa, sinó d’un país, d’una nació que inclou tothom, els qui volen fer-ne una de nova, els qui només volen refer-la amb el conjunt dels espanyols i els qui volen que segueixi tal com està. Aquesta és un virtut històrica, símbol de la capacitat de supervivència pel damunt d’èpoques i de règims i de l’eficàcia del catalanisme a l’hora de fer avançar les coses amb l’entesa i el pacte.

Imaginem per un moment que en el lloc de cada estelada hi hagués la senyera. L’efecte polític, em sembla a mi, seria encara més fort que aquesta confusió actual d’estelades blaves i estelades roges, totes banderes de partit. L’estelada no ha de tenir lloc als edificis oficials i a les instal·lacions pagades per tots els contribuents.

Cal respectar, només faltaria, els qui la volen exhibir públicament en edificis de la seva propietat, els seus automòbils o damunt seu mateix. Però també cal recordar-los la responsabilitat que significa aquesta exhibició. Com més estelades hi hagi sense que després se segueixin resultats, més gran serà la decepció.

Darrer argument, pel meu gust definitiu. Tot el que ha aconseguit Catalunya fins ara, i és molt malgrat els derrotistes, es deu al que simbolitza la senyera. Res en sabem fins ara que l’estelada hagi donat algun fruit positiu, sinó esveraments, fracassos i decepcions.