Corrupció, moral i legalitat
Distingir entre el que és moral i legal és difícil d’encaixar amb el voler liderar un procés que fa bandera de l'ètica
El proper mes de juliol farà sis anys de l'entrada dels Mossos d'Esquadra al Palau de la Música. Per al catalanisme conservador va ser una catàstrofe similar a la profanació del temple de Jerusalem: pèrdua de caràcter nacional, hel·lenització de costums i desenfrenament estrangeritzant. El bressol del laboriós patriciat català quedava tacat per un desplegament sense precedents de policia judicial. Per sort, la comprensiva actuació del jutge Juli Solaz permetria imatges més humanes i reconfortants, com l'indulgent retard a aplicar mesures cautelars als ja saquejadors confessos Fèlix Millet i Jordi Montull. Si abans de la intervenció policial s'hagués procedit a punxar els telèfons dels provectes patricis, els enregistraments potser competirien pel primer lloc amb les de l'alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València, Alfonso Rus, explicant els diners del cobrament d'una comissió a l'interior del seu automòbil.
Camí dels sis anys, la instrucció del cas Palau encara no s'ha tancat. Millet i Montull van perpetrar un espoli que les estimacions del jutge eleven a 24 milions d'euros. Convergència Democràtica de Catalunya hauria cobrat 6,6 milions d'euros en comissions il·legals a través del coliseu modernista a canvi de l'adjudicació d'obra pública.
El catàleg d'irregularitats que jutge i fiscal atribueixen al partit nacionalista és prolix. Fins i tot la fundació Trias Fargas —ara Catdem— va rebre 630.000 euros del Palau de Millet. Amb anticipació, com si CDC hagués escrit el guió als populars Federico Trillo i Vicente Martínez Pujalte —que compatibilitzaven el cobrament dels seus honoraris com a diputats amb la remuneració per assessorar verbalment empresaris— des del partit nacionalista català es va afirmar llavors que allò legal no tenia per què ser ètic. És a dir, que el Palau financés la fundació convergent era enterament legal encara que moralment lamentable. Els capdavanters d’aquesta laxitud de mires, tanmateix, es tornen jansenistes intransigents a l'hora de jutjar els altres, sobretot si són jutges o fiscals que es mostren rigoristes en causes que els afecten.
Tant el cas Innova com el cas Palau han brindat un exercici pràctic de fins a quin punt és dúctil i mal·leable el respecte per la justícia
Tant el cas Innova com el cas Palau han brindat aquesta setmana un exercici pràctic de fins a quin punt és dúctil i mal·leable el respecte per la justícia que s’ha publicitat. Així, el portaveu del Govern, Francesc Homs, carregava contra “la desproporció” de les mesures preses pel jutge Diego Álvarez de Juan que van desembocar en la detenció de nou persones dins de l'anomenat cas Innova. La investigació va arrencar fa tres anys, supera ja el mig centenar d'imputats, disposa d’una desena de peces separades i ha deixat un forat de gairebé 400 milions d'euros a l’Ajuntament de Reus. Homs va reblar que mentre la primera tinent d'alcalde de Reus —Teresa Gomis (CiU)— estava detinguda, el jutge “estava tranquil·lament prenent un cafè en una plaça”. En un excés de zel interpretatiu, el portaveu del Govern va assegurar que “aquest mateix jutge va imputar tot l’Ajuntament de Vila-seca i després l’Audiència Provincial va dir que no hi havia motiu per a això”. En realitat el que va passar és que l’Audiència va traslladar el cas a un altre jutjat perquè el de Reus no era competent. I, lògicament, segueixen imputats tots els que estaven imputats, començant per Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona, alcalde de Vila-seca i home fort de CDC a la demarcació, a qui es va imposar una fiança —recorreguda— de 280.000 euros.
També ha merescut les ires convergents la petició del fiscal del cas Palau d'embargar 15 de les seus que CDC havia dipositat com a aval per fer front a la seva responsabilitat civil. El fet es produeix després que el partit d’Artur Mas vengués la seva seu central —valorada en 12,3 milions d'euros— al grup Platinum de Hong Kong. La venda va disparar les alarmes a la fiscalia que vol assegurar-se i salvar dels vaivens del mercat aquells 6,6 milions d'euros que CDC presumptament va obtenir de comissions en obra pública, segons estimacions no només del fiscal sinó del mateix jutge. La fiscalia va sol·licitar així mateix incrementar la garantia exigida als convergents de 3,2 milions (primer càlcul fins ara no modificat) als 6,6 milions de la conclusió posterior. La part del lleó d'aquells fons provenia suposadament de Ferrovial, per les adjudicacions de la línia 9 del metro i la Ciutat de la Justícia. “Segurament en aquesta decisió tenen a veure qüestions electorals”, va afirmar el coordinador de règim intern de CDC, Francesc Sánchez.
És cert que des del seu gir independentista, CDC ha estat víctima de maniobres polític-policials provinents de les clavegueres de l’Estat. La immensa majoria no han passat de ser una mera, encara que potent, difamació. Però quan una investigació judicial acredita irregularitats o un fiscal vol preservar el bé públic no es pot desqualificar unes actuacions com aquestes embolicant-se en la bandera. Ser capaços de distingir entre el que és moral i el que és legal —com si ser amoral no tingués cost— resulta difícil d’encaixar amb el propòsit de liderar un procés que fa bandera de l'ètica i el regeneracionisme.
