Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Enric Duran, Amaya Valdemoro... una bona nit de televisió

Quatre programes d'un mateix dia demostren que la televisió també sap fer ofertes interessants

Enric Duran i Jordi Évole a 'Salvados'.
Enric Duran i Jordi Évole a 'Salvados'.

Per a les ànimes desmenjades que presumeixen de no voler saber res de la televisió perquè no hi fan res de bo, diumenge no va ser el millor dia. El telespectador va poder triar una sèrie de programes que, sense ser superlatius –això només passa de tant en tant–, van ser propostes d’una gran dignitat, interessants, útils.

A la Cuatro, Pepa Bueno va asseure a Viajando con Chester la jugadora de bàsquet, ja retirada, Amaya Valdemoro, atleta espanyola que va fitxar per la lliga femenina dels Estats Units. Una xerrada amb una esportista on ja no tocava preguntar si l'últim resultat havia estat just. L’esport femení i les seves protagonistes acostumen a ser invisibles. L’entrevista va ser una mena de rescat. Amaya va començar explicant, tot i que raonant-la, la desigualtat en el tractament (amb sous, mitjans, notorietat..) respecte als seus col·legues masculins. Amaya va recordar reiteradament la mare morta. Una noia amb ganes de guanyar es va trobar que a la vida hi ha grans derrotes. Ella mateixa era conscient que la seva exposició d’aquesta intimitat sobtaria, potser incomodaria, l’espectador acostumat a veure els grans esportistes només d’una manera: triomfant. La xerrada no va consistir en el recompte d’èxits. Bàsicament va parlar del seu preu. La maternitat prohibida o els dos canells trencats en podrien ser la metàfora.

30 minuts (TV3) va presentar un reportatge de la televisió pública dels Estats Units sobre el poder de l’Associació Nacional del Rifle (ANR), que ha guanyat totes les batalles als presidents que han intentat limitar el comerç de les armes. La imatge d’un Obama amb por perquè sap que no pot vèncer l'ANR diu molt més que, per exemple, la tramposa entrevista de Michael Moore al president, llavors, de l’ANR Charlton Heston, envellit i malalt d’alzheimer a un film, Bowling for Columbine (2002), tan interessant per altres motius.

Duran, al seu blog, ha publicat que no es refia del que puguin explicar les televisions

Per la seva banda, Jordi Évole (Salvados, La Sexta) va entrevistar Enric Duran i Lucio Urtubia, dos activistes que han estafat milions al sistema bancari. Aquests robatoris no els van fer per embutxacar-se el botí, sinó per ajudar econòmicament les causes que ells defensen, des del moviment contra l’economia del creixement i la sobirania monetària fins a organitzacions llibertàries. La sort dels dos personatges ha estat desigual. Duran és un fugitiu i, en canvi, Urtubia, no només no va ser condemnat, sinó que el banc que va patir les seves accions va donar-li una milionada per aturar la xarxa que seguia estafant-lo. No es van saber coses noves. En el cas d’Enric Duran, ell mateix va publicar l’historial i els motius de les seves accions i aquest diari va entrevistar-lo l’any 2009. Ho va fer Jesús García, que anit va participar en el programa d’Évole. Però el programa va ser un testimoni de dues persones que mantenen vives les seves conviccions. Duran, al seu blog, ha publicat que no es refiava del que puguin explicar les televisions ni aquest programa: “La societat de l’espectacle té aquestes coses, de poder proporcionar-nos un programa sobre dues persones que s’han enfrontat al sistema bancari i a l’statu quo, escenificant-ho com un episodi més de la guerra d’audiències entre diferents televisions. Per això, els experts en gran públic deuen haver aportat que el que interessaria les masses són les històries de “lladres de bancs”, orgullosos de la seva malifeta, més enllà de les causes reals de les seves accions. I especialment devien concloure que seria sucós el fet que un d’ells, jo mateix, sigui 'pròfug' de la justícia espanyola”. Però, tot i que “l’espai televisiu difícilment permetrà donar a aquest debat la profunditat que es mereix”, Duran es refia que aquesta publicitat serveixi per rellançar la seva batalla a les xarxes.

Per últim, i puc deixar-me alguna cosa més, al Canal 33, van emetre un nou capítol d’Els camins més perillosos per anar a l’escola. Aquesta vegada va anar a la sabana de Kènia, on els nens massais han de fer fins a cinc hores de camí pels congostos dels lleopards o les planures dels elefants per arribar a l’escola. Una lliçó de voluntat i de com es té, a pesar dels enormes obstacles, la necessitat d’aprendre.