La Barcelona banal
La ciutat avui és un logotip, una ciutat simplificada, sense matisos
És temps aquest de fer observacions sobre la ciutat; la proximitat de les eleccions fa que diferents opinions sobre Barcelona es facin públiques en diversos mitjans, diaris, conferències, llibres i actes diversos. La ciutat es fa present, i des de molts punts de vista i opinions es fan apunts a favor d’un debat sobre la ciutat que es reclama per inexistent. Són diferents les reclamacions: l’habitatge, la desigualtat, la connexió, el transport, la cultura o el turisme. En aquest ambient, l’actual alcalde va donar divendres passat una conferència al CoAC, on va fer algunes consideracions sobre la ciutat i el seu futur i, com és habitual en algunes persones pròximes a la gestió de la ciutat, va renyar aquells que es mostren contraris al model turístic de Barcelona. Aquest dilluns, al Centre de Cultura Contemporània (CCCB), Xavier Antich pronunciava la conferència Turisme, ciutat i identitat, que oferia un punt de vista diferent, allunyat de la crítica impulsiva contra el turisme i els turistes i feia observar la ciutat com a objecte que s’ha transformat en un reclam turístic. Aquesta ciutat és Barcelona.
Destrueix la seva història i amaga la imatge incòmoda de centre obrer i fabril
El dissabte i diumenge un diari català (Ara) va donar 25+25 propostes per a la capital de Catalunya. El dissabte va entrevistar 25 persones de diferents ocupacions i càrrecs a la ciutat per preguntar-los sobre la capital que imaginaven. Dels 25, 20 feien esment al turisme, i aclaparadorament eren opinions negatives, o com a mínim favorables a la seva regulació, i tan sols un, un hoteler, el trobava genial (què ha de dir!). Un dels enquestats pel diari, Alfredo Pastor, feia veure que els barcelonins hem desaparegut de la ciutat i ens hem tornat invisibles. No se’ns veu dirigint-nos a les nostres ocupacions, anant a comprar o passejant. Els rumors, publicats fa unes setmanes, del tancament de la botiga Vinçon —espero que no de tot cor— en el recentment “revitalitzat” passeig de Gràcia, són una prova de la veracitat d’aquest comentari. Els barcelonins no hi comprem, a la botiga. La ciutat ens expulsa? Hi ha qui diu que no ens podem desfer del turisme perquè sense els seus ingressos la ciutat és insostenible. Però si ens n’expulsa, té algun sentit?
La conferència de Xavier Antich plantejava altres matisos a aquest problema, mentre desgranava arguments que ampliaven la visió del fenomen i ajudaven a fer-se una idea del que avui signifiquen per a una ciutat com Barcelona 16.000.000 pernoctacions (2013). L’origen del problema és la ciutat i el “model” al qual els diferents governs municipals ens han abocat imparablement des dels Jocs Olímpics de 1992. Aquest procés, en el qual hem vist aparèixer campanyes aparentment inofensives com ara Barcelona posa’t guapa, o Barcelona la millor botiga del món, o Visc a Barcelona, ha conduït fins a l’actual ciutat marca. Una ciutat que “es ven”. La conferència situava amb més ambició l’inici d’aquesta estratègia per convertir la ciutat en una bonica caricatura de si mateixa un segle enrere, amb la invenció del barri Gòtic, del qual l’exponent més visible és l’actual plaça de Berenguer a la Via Laietana, on es va iniciar la imparable revisió de l’amortització de la muralla. La ciutat, paradoxalment, com assenyalava Antich, posa en primer terme el seu passat “històric” —el Born, la muralla romana o l’operació del mercat de Sant Antoni— mentre destrueix la seva història i amaga la imatge incòmoda de ciutat obrera i fabril.
Barcelona és avui un logotip, construït en certa mesura per tots, una ciutat simplificada, sense matisos, que podem veure en els diferents dibuixos que se’ns presenten a partir “únicament” de les seves icones, la major part d’elles arquitectòniques i monumentals. És la Barcelona del bus turístic. Monuments sense humanitat, una ciutat sense ciutadans que potser a les properes eleccions, cal ser optimista, es pot redreçar. Si ho recorden, tot va començar amb els Jocs, quan alguns ciutadans es van prestar a fer entusiastament de “voluntaris”, que avui amb prou feines som com els “extres” d’una pel·lícula, necessaris per donar versemblança a una ciutat amb botigues obertes els diumenges —que també ens han robat—. La ciutat no és un decorat. Ara més que mai és important reclamar el valor de les coses que no són boniques als ulls dels nous comissaris urbans; si Barcelona ha resultat atractiva al món ha estat perquè nosaltres hi vivim. Vivim a Barcelona, en plural.
