De tenor a baríton

Des de fa cinc anys, Plácido Domingo triomfa com a baríton en els mateixos escenaris que durant gairebé cinc dècades l’han aclamat com un grandíssim tenor. La mutació del registre vocal —debatuda amb passió per seguidors i detractors— va tenir lloc el 2009 a la Staatsoper de Berlín amb Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi, compositor que sentia predilecció per la veu de baríton. En aquest registre, Domingo ja ha interpretat deu títols, i vuit d’ells són de Verdi, inclòs I due Foscari, amb el qual torna al Liceu per oferir avui (20 h) i el diumenge (17 h) una versió de concert sota la batuta del director italià Massimo Zanetti.

La soprano ucraïnesa Liudmyla Monastyrska —que està causant sensació en els grans teatres i ha compartit escenari amb Domingo en títols com Nabucco i Macbeth— i el tenor veneçolà Aquiles Machado acompanyen al famós extenor en la seva nova aventura liceista, al capdavant d’un repartiment en el qual figuren el baix nord-americà Raymond Aceto i el tenor català Josep Fadó. Domingo ha interpretat I due Foscari, sisena òpera del catàleg verdià, en diversos muntatges a Los Angeles, Londres, Viena i València.

L’expectació és gran. Veure com a baríton a qui ha estat tenor de referència per a diverses generacions desperta curiositat, recels, enveja i també admiració. Tot en Domingo adquireix una dimensió especial: sobta la seva longevitat vocal —l’any vinent es compleixen 50 anys del seu debut al Liceu, que va tenir lloc l’1 de gener de 1966 amb la companyia de l’Òpera Nacional de Mèxic— i també el nivell de qualitat que ara, als 73 anys, li permet seguir omplint teatres com a baríton amb Verdi com a suprem aliat.

Verdi, sempre Verdi. Sent tenorissimo, Domingo ha donat vida als seus grans personatges, des d’Ismaele a Otello, i ara segueix lluint el seu mestratge en el fraseig i el seu instint teatral en personatges com Germont a La traviata, Giacomo a Giovanna d’Arco, el comte Luna a Il trovatore i els papers estel·lars de Nabucco i Macbeth. No sense polèmiques, perquè ha estat aclamat, però també durament criticat.

En el cas d’I due Foscari, estrenada el 1844 al Teatre Argentina de Roma, el repte és gran, perquè el paper de Francesco Foscari és ja una gran creació verdiana, un arquetip de baríton nobile, amb trets que anuncien el futur Simon Boccanegra. L’òpera, amb llibret de Francesco Maria Piave, basat en l’obra homònima de Lord Byron, pertany a l’època de treball més dura de Verdi, que ell mateix va anomenar anni di galera; al Liceu es va estrenar el 1847, i la darrera representació va tenir lloc el 1977, amb Vicente Sardinero, Pedro Lavirgen i Rita Orlandi Malaspina, dirigida per Francesco Molinari Pradelli.

L’òpera relata els últims dies de Francesco Foscari, Dux de Venècia, obligat a triar entre la raó d’Estat i l’amor pel seu fill, acusat injustament d’assassinat. Verdi va triar aquesta obra per debutar a La Fenice de Venècia, però la direcció del teatre, pressionada per la censura, la va considerar inadequada —el llibret descobria les misèries del poder precisament a Venècia— i va preferir estrenar en el seu lloc Ernani, per la qual cosa Verdi va destinar I due Foscari per al seu debut a Roma.