_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Les pobres raons d’un ministre

Fernández Díaz suggereix una relació causa-efecte entre l'independentisme i el gihadisme sobre bases molt febles

Adverteixo per endavant que l'acudit que estic a punt de reproduir aquí pertany a la incòmoda i vaga categoria del que és políticament incorrecte. En un concert del grup U2, en acabar una cançó, Bono demana cortesament silenci als assistents. Quan el públic li ha concedit aquest silenci, Bono comença a aplaudir a un ritme molt, molt lent. A continuació llança una de les proclames humanitàries per les quals és mundialment conegut. Buscant conscienciar el públic, diu: “Cada vegada que aplaudeixo, un arbre és talat en la selva amazònica”. L'afirmació indigna en gran manera un membre del públic, que, trencant el silenci màgic que el mateix Bono ha induït, amb veu amarga crida a ple pulmó: “Llavors deixa d'aplaudir, tros d'imbècil!”

L'acudit és, a més de frívol, una instància perfecta de la fal·làcia post hoc ergo propter hoc. És a dir, la fal·làcia segons la qual el fet que un esdeveniment tingui lloc en un moment immediatament posterior a un altre esdeveniment no significa, necessàriament, que aquest últim hagi estat causat pel primer. L'aplaudiment de Bono no constitueix la causa de la tala d'arbres amazònics, malgrat que aquesta s'esdevingui només un segon després que es trobin les mans de Bono, l'una amb l'altra, per produir el so característic de l'aplaudiment.

Donades les declaracions en què suggeria una relació causa-efecte entre independentisme i gihadisme, cal suposar que el ministre d'Interior, Fernández Díaz, o bé és un cínic que busca desacreditar el moviment independentista per una via vil i tramposa o bé ha caigut en el mateix error que la persona del públic que increpa Bono. No sé quina de les dues possibilitats és més perillosa donada la seva condició de ministre d'Interior. Potser a les seves mans hi ha dades palmàries, obtingudes pels serveis secrets, sobre aquesta relació causal. Però si fos així, no es veu quina raó tindria per no proporcionar-les un cop s'ha llançat la sospita. Així que, un altre cop, o bé és un cínic temerari o bé cau en la fal·làcia post hoc ergo propter hoc.

Suposem, per ser bondadosos, que no és un cínic. Fernández Díaz assumeix que atès que la conformació de cèl·lules salafistes ha tingut lloc just després de l'explosió del moviment independentista, llavors això últim és causa del primer. Es tracta, per descomptat, d'una assumpció totalment gratuïta. O potser no. Fernández Díaz addueix que s'ha frivolitzat la integració de la comunitat musulmana i que un membre de Nous Catalans, una associació sobiranista vinculada a CiU, va ser expulsat per salafista. Aquestes sembla que són les raons que establirien una relació causal entre l'explosió de l'independentisme i l'auge del gihadisme a Catalunya.

Si per a Fernández Díaz que un membre de Nous Catalans sigui expulsat per salafista crea un nexe entre independentisme i gihadisme, també ha d'acceptar que hi ha un vincle entre el PP i el neonazisme

El problema és que, per si soles, aquestes raons no sembla que es puguin sostenir. Atès que uns pocs musulmans –no tots d'origen àrab, per cert– han format presumptament una cèl·lula salafista, aleshores s'ha frivolitzat la integració de tota la comunitat musulmana. Però una cosa no sembla que sigui conseqüència necessària de l'altra. Perquè sigui veritat que s'ha frivolitzat la integració sencera, s'intueix que cal que passi alguna cosa més que les reunions de quatre individus per cometre un atemptat.

I cal suposar que si per a Fernández Díaz el fet que un membre de Nous Catalans sigui expulsat per salafista crea un nexe entre independentisme i gihadisme, llavors també acceptarà que hi ha un vincle entre el PP i el neonazisme, atès que alguns dels membres de les seves joventuts es van fotografiar fent la salutació romana. Però imagino que rebutjaria el segon. I si rebutja el segon no hi ha motiu pel qual no hauria de rebutjar també el primer.

Així que les raons ínfimes presentades per Fernández Díaz són tan febles com semblen, excepte, com deia, que tingui dades concloents sobre aquest tema. Com el fan cabrejat amb Bono, Fernández Díaz està tan obnubilat que sembla arribar a creure que la cadena d'esdeveniments que ha tingut lloc a Catalunya aquests últims anys està causalment determinada. Tanmateix, el que causa sorpresa no són tant les relliscades de Fernández Díaz o de la plana major del PP. A això ja hi estem acostumats d'alguna manera. El que causa sorpresa és que si aquest és el nivell del principal rival de l'independentisme, com pot ser que aquest últim no estigui guanyant per golejada? Si tan fàcil l'hi posen, com pot ser que no sigui ja l'opció massiva a Catalunya?

Crec que la resposta més assenyada a aquesta pregunta és que, contra el que de vegades s'invoca com a justificació de l'independentisme, el PP, i el que el PP representa, no és l'únic rival de l'independentisme, i m'atreviria a dir que ni tan sols és el seu rival principal. Existeixen moltes formes legítimes de ser no-independentista i cap, tret que Fernández Díaz tingui informació privilegiada sobre aquest tema, exigeix deixar anar la primera bestiesa que a un li passa pel cap.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_