Michelle Obama, una roca a la Casa Blanca
Intel·ligent i sense por d'opinar, no va autoritzar la campanya presidencial del seu marit fins que va saber com els afectaria. Una biografia de la primera dama parla del seu paper
"Si Barack Obama volava llavors com un globus, la Michelle era qui subjectava la corda”. El president acabava d'oferir el seu discurs de victòria a Chicago, el novembre del 2008 i, des de llavors, milers de paraules i imatges han intentat desxifrar l'enigma de la seva dona, una advocada llicenciada a Harvard que, com ell, ha fet història a cada pas. La biografia Michelle Obama: A Life és l'últim intent. Amb un rigor documental exquisit, el treball obre una nova finestra a la trajectòria personal i professional de la dona del primer president afroamericà dels Estats Units.
El treball de Peter Slevin, veterà periodista de The Washington Post, retrata una primera dama amb profunds valors professionals i familiars. Intel·ligent, persistent i sense por de donar la seva opinió, Obama és, segons paraules del president, la “roca” de la família, com per ella ho van ser els seus pares. És la ment serena capaç d'acomiadar el candidat, poc abans de pronunciar el discurs que va catapultar la seva carrera política el 2004, amb un “No t'enredis”.
Hi ha un llibre d’instruccions a Washington amb el que has de fer. Ella no el segueix”, diu una amiga
Criada en un dels barris més humils de Chicago, el South Side, i a la vora d'una universitat on els afroamericans de la ciutat ni tan sols somiaven entrar-hi, va acabar estudiant a Princeton i Harvard. Obama (Chicago, 1964) no s'imaginava que anys després faria el seu primer retrat presidencial, a la Casa Blanca, “sota la imatge del tercer president de la nació, amo d'esclaus”. L'anècdota és una de tantes en les quals la primera dama es va trobar “fent equilibris entre la seva raça i els privilegis aconseguits, caminant en dos mons paral·lels”.
La resposta la troba sempre a casa. “Tot el que penso i faig gira entorn de la vida que vaig tenir en aquest petit apartament pel qual el meu pare va treballar tant”. Fraser Robinson patia esclerosi i va treballar fins després d'haver-se pogut beneficiar d'una pensió per malaltia. La seva mare, Marian, va cuidar els seus dos fills i va treballar després com a secretària. Els Robinson van participar junts –com els Obama– en totes les decisions professionals dels seus fills, guiant-los perquè no rebutgessin cap oportunitat per falta de recursos.
La biografia de Slevin detalla la conciliació que va haver de fer Obama entre les seves oportunitats i el seu origen humil, entre la responsabilitat de ser una de les primeres dones afroamericanes a Princeton i Harvard, i el cop en saber que la seva companya d'habitació havia demanat el trasllat perquè era negra. Ho va resoldre sempre buscant oportunitats per ampliar el seu impacte en la comunitat afroamericana.
Des de Chicago fins a la Casa Blanca va portar una veu combativa de sobres coneguda per a la seva família i que tampoc havia amagat durant la campanya, on va parlar de l'elevada taxa de mortalitat entre dones afroamericanes per a les quals “el somni de donar un futur millor als nostres fills s'escapa entre els dits de les mans”. En altres ocasions va afirmar que viu “en un país on se suposa que jo no hauria de ser aquí”. Asseguda al costat dels principals assessors del seu marit –David Axelrod i David Plouffe–, Obama va fer preguntes directes sobre l'horari d'un dia típic de campanya o com afectaria la relació del candidat amb les seves filles.
Slevin escriu que la primera dama va tenir “poder de veto” sobre la candidatura presidencial del seu marit, que va demanar ajuda al germà de Michelle, Craig, per convèncer-la. “Crec que no hi està disposada”, li va dir. “La persona més important en aquesta decisió era la Michelle”, explica Valerie Jarrett, assessora del president i amiga personal de la primera dama des d'una de les seves primeres feines a Chicago. “Volia saber com canviarien les nostres vides. Quan ho vaig saber vaig tenir aquesta visió al cap, llavors em vaig dir ‘podem fer-ho”. En paraules d'Obama, “era una cosa que si no ho fèiem en aquell moment, [Barack] es demanaria tota la vida què hauria passat”.
La resposta ja la sabem, però ella va haver de resoldre abans com traslladar la influència que va tenir en la seva comunitat a Chicago, a través de la universitat on va dirigir diversos projectes de salut, acostant al col·lectiu afroamericà recursos dels quals no sempre disposaven, fins a Washington. Obama va apostar per programes com Let’s Move!, per lluitar contra l'obesitat infantil, projectes d'assistència a veterans de guerra o les seves visites a col·legis als barris més pobres del país.
Dues setmanes després d'arribar a Washington va oferir un discurs sobre la desigualtat salarial entre homes i dones. En un museu de la capital va inaugurar un retrat d'una abolicionista i sufragista. “El Barack i jo vam ser nois que ens vam adonar que el destí és a les nostres mans”, va dir als estudiants presents. Dos mesos més tard va visitar una escola al barri més pobre de la ciutat, de majoria afroamericana. “Hi ha un llibre d'instruccions a Washington amb el que se suposa que has de fer. Ella no l'està seguint. Ho fa a la seva manera, involucrant-se directament amb la comunitat”, explica una amiga propera. “Volia ajudar a obrir portes i treure vels”.
La biografia també amaga moments de tensió entre els Obama, especialment quan l'ara president va començar la seva carrera política, poc després que naixés la seva primera filla, i deixant gran part de la responsabilitat sobre Michelle. Però també de la complicitat mostrada per dos joves advocats que van créixer junts mentre buscaven un buit en la vida professional de Chicago. Ella treballava al bufet on ell va fer pràctiques. Van connectar, però ella no veia ètic que mantinguessin una relació. Ell hi va insistir i anys després Michelle va insistir que es casessin. Per ella, el matrimoni “ho és tot”. Ell volia esperar. Durant un sopar per celebrar un ascens de Barack, ella va tornar a treure el tema. Ell va aguantar fins al final. El plat per de les postres portava una caixa amb un anell. “Això et tapa la boca, no?”. Anys després en el seu discurs de victòria a Chicago, el polític es va acomiadar davant de milers de persones amb una dedicatòria “a l'amor de la meva vida i la roca de la família Obama, la Michelle”.
