Kandinski, alzheimer i l’Antonia
Amb la desaparició de les caixes ens hem quedat sense banca pública i sense l'obra social i cultural que finançaven
La història és coneguda. A força de repetir-ho s'ha acabat convertint en un tòpic recurrent: “La fortalesa del sistema financer espanyol”. Fins i tot va tenir la seva derivada local i, a Catalunya, els discursos oficials es van omplir de referències a “la fortalesa del sistema català de caixes”. No em refereixo a la prehistòria, quan per Sant Jordi aquells eixuts empleats somreien per un dia i regalaven llibres generosament il·lustrats a tota la família. Parlo d'un passat recent de novíssimes oficines omnipresents i de desbordant propaganda en tots els fronts. Ja m'ho advertia la meva àvia Antonia: “Sarna con gusto no pica, pero mortifica”.
El vendaval de la crisi va carregar-se bona part del miratge. Ens va revelar (i encara en part) els excessos d'uns òrgans de govern regits per les complicitats entre gestors avariciosos i polititzacions interessades. Qui no va comprar un singular edifici modernista, va adquirir un històric monestir romànic, va inaugurar una brillant seu corporativa o va fer seu un icònic tros de paisatge.
Alguns per convicció, pensant que s'havien d'espavilar, van substituir la raó social per ídols financers, immobiliaris… D'altres van caure vençuts per la pressió de qui en lloc de moderar va atiar-ho encara més. M'ho comentava, entre resignat i indignat, un membre de la direcció d'una de les menors caixes catalanes. La seva prudència, garantia de sanejament, era ridiculitzada i penalitzada per les autoritats reguladores.
Tot va passar en pocs anys. I l'excés va portar al precipici. Allí, al fons de l'abisme, descansa el famós sistema de caixes. És cert que es va salvar la més gran, però la seva naturalesa és tan particular que voluntàriament i de manera significativa posa el seu nom entre cometes.
De la resta cuegen encara diverses conseqüències: processals, financeres, polítiques, etcètera. No nego la seva rellevància. En tenen. Però per a la vida quotidiana de la gent, els efectes van ser més immediats, més profunds, més greus. Amb la desaparició de les caixes i la seva substitució per bancs, es va tancar l'accés a serveis bancaris per part de les classes populars, missió originària d'una banca amb ànima pública.
Amb tot, la pèrdua va ser progressiva. Les caixes, de fet, havien iniciat en el seu moment la conversió del seu personal en simples comercials. A l'altra banda del mostrador o la finestreta, aquell empleat o empleada de banca que vetllava pels estalvis, la pensió o el crèdit d'uns clients que coneixia pel seu nom i cognoms havia mutat en un personatge apressat per complir uns objectius de col·locació de determinats productes financers i altres estafes de noms suggeridors.
Consumada la desaparició, la banca pública és un record. I amb ella, també s'extingeix una xarxa assistencial excepcional a càrrec de les respectives obres socials. Parafrasejant un alt executiu de llavors, potser va haver-hi en els últims anys més Kandinski que no pas alzheimer, però va haver-hi alzheimer… i biblioteques, subvencions, centres socials, infraestructures culturals, beques i ajudes diverses.
La meva àvia Antonia, citada abans, va ser una d'aquestes beneficiàries. Resident a la gran conurbació barcelonina, assistia amb regularitat al Centre Sant Jordi de Caixa Catalunya del barri de les Planes de Sant Joan Despí. Aquest assumia una part important dels avis i àvies de la zona, descongestionant l'únic centre públic existent. Allà va trobar un centre de socialització amb activitats que li permetien mantenir a ratlla els mals que l'afligien. Qui li hagués dit que descobriria el taitxí amb més de vuitanta anys? Però la crisi va obligar al tancament i la liquidació d'aquella obra social, va col·lapsar la llar d'avis pública i va retornar la meva àvia al seu retraïment.
El cas va més enllà de l'anècdota personal i exemplifica un buit més gran que les desenes d'oficines tancades, i una afectació més àmplia i difusa que els milers de treballadors prejubilats. Va deixar sense serveis bancaris bona part de la població, va abandonar moltes iniciatives socials, culturals i esportives, i va afeblir una xarxa social paral·lela imprescindible.
Certament no tot desapareix. Per sort i en alguns casos hi ha qui ha pogut mantenir-se, redimensionar-se o reconvertir-se, com aquestes pàl·lides fundacions que han heretat les antigues obres socials, però no els seus ingressos ni alegries. Constitueixen testimonis reivindicatius d'aquell passat. Com el Centre Social i Sanitari Frederica Montseny, llegat d'aquella Caixa Catalunya que va ser. En aquesta institució —modèlica, acollidora, professional, assistencial…—, moria a principis de mes la meva àvia. La pèrdua existeix. La patim i la patirem.
Jaume Claret és historiador i professor de la Universitat Oberta de Catalunya.
